Als eivissencs ens costa, molt sovint, ser optimistes. Tendim a veure el futur amb més ombres que llum, a fixar-nos en els aspectes negatius del que passa i a obviar-ne –de forma involuntària, ben segur– els positius. L’illa on vaig néixer, on vaig decidir tornar per guanyar-me la vida després d’anys d’estudiar fora casa, ha canviat molt amb els anys. A principis dels anys noranta, els eivissencs de soca–rel i els eivissencs descendents dels emigrants que havien arribat a l’illa en les dècades anteriors procedents d’altres parts del país érem, si fa no fa, meitat i meitat a les aules. Amb el canvi de mil·lenni, Eivissa va rebre una altra onada migratòria provocada pel ‘boom’ de la construcció i la falta de mà d’obra. Uns migrants procedents, majoritàriament, del Marroc i de Sud-amèrica que no vam saber acollir com calia ni la majoria d’ells va fer cap esforç per integrar-se i aprendre i respectar la llengua i els costums d’aquí. Sempre hi ha excepcions, és clar, però crec que tots podem convenir què així va ser.
En tota aquesta feina d’integració, l’escola té un paper fonamental i clau. Record les queixes de molts pares explicant que gairebé tots els mestres o professors dels seus fills eren o mallorquins o valencians. D’això fa una vintena d’anys. Escric això sense tenir dades, però amb la impressió que cada volta hi ha més docents eivissencs i formenterers als centres públics pitiüsos. Sense voler posar-los més pressió que la que ja tenen pel fet de ser mestres o professors, consider que haurien d’esforçar-se, primer de tot, amb ensenyar els seus companys de fora a estimar les nostres illes. I, després, cal transmetre aquesta estima que tenen per Eivissa i Formentera als infants i al·lots. Les Pitiüses necessiten gent que estimin aquesta terra i no gentussa que només se n’aprofiti.