Els desqualificatius utilitzats a l’àrea de la Catalanofonia, i al Regne d’Espanya i a la República francesa en general, han anat evolucionant al llarg del temps, s’han anat transformant, s’han anat modificant, en una mena de Novoparla orwelliana que mai no ens abandona.
Quan, en virtut del Tractat dels Pirineus, els francesos ens escapçaren la Catalunya del nord, es difongué a bastament el terme «patois» (patuès, en català) per referir-se a qualsevol llengua que no fos el francès, ço és, a qualsevol llengua minoritzada o minoritària de França. En el terme patuès hi cabia tot allò que no fos el francès. Tant se valia si es tractava d’una llengua (occità, basc, català, cors...) com si hom es referia a una variant lingüística (provençal, llenguadocià, bearnès, gascó, llemosí...) o fins i tot a algun dels accents propis de la llengua francesa. Patuès ho era qualsevol cosa que no fos francès estàndard. I hi hagué un acord entre les últimes monarquies i la incipient república en el fet que calia eliminar els patuesos, i que, al cap de la corda, tothom acabàs parlant francès.
Al Regne d’Espanya, encara avui, el termè patuès es fa servir per referir-se a l’aragonès (o a alguna de les seues variants), o al benasquès, o al català franjolí, en terres de l’Aragó. Es tracta d’un desqualificatiu que, ai las!, ha perdurat en el temps.
Posteriorment, carregant-se tots els principis de la filologia i de la lingüística, hom aplicà el desqualificatiu de «dialecte». En la literatura francoespanyola dels segles XIX i bona part del XX, el terme dialecte es fa servir sense cap tipus de cura ni de sentit, tant per referir-se a llengües no oficials com per referir-se a variants dialectals (tant d’aquestes llengües com de la llengua dominant). Així, en la primera literatura franquista, un dialecte podia ser el català, o el basc, o el gallec, com ho podia ser el valencià, el mallorquí o l’eivissenc, o, encara, l’andalús o el murcià. Tot en un mateix sac.
Quan aquest desqualificatiu ja cantava massa, hom va passar al de «llengua regional». Es parlava de la llengua regional, per descomptat, per contraposar-la a la llengua nacional (que, al cap i a la fi, hom havia de considerar que era la important). Una vegada més, es feia servir el terme per rebaixar l’estatus de la llengua (quan els desaqualificatius anteriors ja resultaven difícilment sostenibles). La llengua regional venia a referir-se a una mena de segona divisió de les llengües.
En ser insostenible el terme, hom passà al desqualificatiu de «llengua autonòmica». El terme llengua autonòmica, per descomptat, es contraposava al terme de «llengua oficial de l’Estat», o de «llengua nacional». També en una segona divisió, també uns quants esgraons per sota. Record encara la cara d’estupefacció d’un pròcer espanyol una vegada que el vaig corregir quan es va referir al català com a «llengua autonòmica». «El català no és una llengua autonòmica», li vaig replicar. «El català és l’única llengua oficial d’un estat independent -Andorra- i és oficial, juntament amb el castellà, a Catalunya (on també és oficial l’occità aranès), a les Illes Balears i al País Valencià. I, encara, també es parla a la Catalunya del nord (Republica francesa), a l’Alguer (Sardenya, Itàlia), i a dos trossets de les comunitats autònomes d’Aragó i de Múrcia». «Entonces qué es?», em va demanar. «No ho sé. Digues-m’ho tu», li vaig respondre.
Últimament, emperò, el terme «llengua autonòmica» ha estat substituït, i la literatura periodística i política més habitual ha començat a fer servir el terme «llengua cooficial», per referir-se al català, al basc i al gallec. L’ús del terme oblida que una llengua cooficial sempre ho és juntament amb una altra. I que les dues són cooficials exactament en la mateixa mesura. Així, el castellà és llengua cooficial a les Balears, exactament en la mateixa mesura en què ho és el català. I, en canvi, no aconseguesc trobar referències a textos que anomenin el castellà «llengua cooficial». Com a mostra un botó, d’un digital espanyol: «El catalán será la única lengua cooficial que tendrà traducción simultànea en les informativos de RTVE». Impossible. No pot ser «cooficial» i ser «l’única llengua cooficial». És com dir que algú té només un braç, però fa servir la mà dreta i la mà esquerra. El text hauria hagut de començar «El catalán y el castellano serán las únicas lenguas cooficiales...» Però no s’hauria adaptat a l’evolució de la Novoparla orwelliana més habitual en aquest temps nostre.