En aquest món tan desnortat en què vivim, moltes vegades costa trobar sentit a les coses que feim. O a les que pensam. O fins i tot a les que sentim. L’eclosió, per una banda, d’un individualisme ferotge i malsà i, per l’altra, d’un domini pràcticament global per part d’uns poders en mans de poques persones genera un malestar complicat de definir i, per tant, encara més complicat d’afrontar.
Diversos filòsofs, també de tendències diferents, convenen en el fet que una de les grans defenses de l’ésser humà, davant un entorn hostil, és trobar sentit a allò que un fa, trobar un sentit a la vida de cadascú. Aquest sentit sol projectar l’individu cap a la comunitat. No hi ha, certament, ésser humà sense societat, com no hi ha societat sense humans. I, per tant, l’eliminació de l’un o de l’altra constitueix una mutil·lació que deixa la persona totalment indefensa. I a mercè d’altres, desproveïda de tota llibertat.
Sobre aquesta qüestió, va publicar un llibre ben interessant, L’home en busca de sentit, el psiquiatra i filòsof Viktor Frankl, qui passà per la crua experiència de l’internament en un camp de concentració durant la II Guerra Mundial, per mor de la seua condició de jueu. Durant el seu captiveri, l’home va fer propostes tan interessants com que ell i els seus companys aconseguissin riure, si més no, una estona cada dia. Per això ell mateix contava acudits, i animava els altres a contar-ne. Deia que, si aconseguien riure una mica cada dia, seria més possible que se’n sortissin, d’aquella situació extrema. Molts no se’n varen sortir, però estic convençut que n’hi va haver que se’n sortiren gràcies a la determinació, si es vol una mica estrafolària, del filòsof.
També apunta Frankl que aquells que tenien alguna cosa a l’horitzó, alguna cosa a fer a la vida, que li havien trobat algun sentit, tenien més possibilitats de salvar-se, de no morir d’inanició, que no aquells que no li trobaven sentit a res, que es deixaven arrossegar per l’onada. Trobar algun sentit a la vida, doncs, constitueix també un element de defensa en situacions extremes.
Escric aquestes consideracions quan acab de llegir la magnífica biografia d’Edith Stein que ha escrit F. Chikiar Bauer. La vida d’Edith Stein, d’alguna manera, ens duu de la mà per l’Europa del segle XX, fins a la II Guerra Mundial. Stein va néixer, a finals del segle XIX en una família jueva, a la ciutat de Wroklav, actualment Polònia (aleshores Breslau, Prússia, Alemanya). Persona d’una intel·ligència extraordinària, va intentar situar-se a la universitat. De fet, va arribar a ser l’assistent de Husserl, el filòsof del moviment de la Fenomenologia. Però no va ser possible, per mor de la situació en què es trobaven les dones. Els principals filòsofs i acadèmics alemanys s’oposaren al fet que Stein pogués accedir a una càtedra universitària per mor de la seua condició de dona. No debades, en aquestes circumstàncies, una germana d’Edit Stein va destacar com a líder feminista, i ella mateixa va fer importants contribucions al moviment.
Durant aquesta etapa, Edith Stein va destacar pels seus estudis sobre l’empatia (segurament els primers que es poden trobar, i que ja tenen devers cent anys). La jove filòsofa, nascuda en una família jueva practicant, deixa de banda la religió, durant aquesta etapa, i es declara agnòstica. Curiosament, serà la filosofia la que la tornarà a portar a la religió. A través dels seus estudis sobre l’ésser i l’infinit, i sobre les causes primeres de l’existència, es va acostar al catolicisme. I l’acostament fou tan intens que va arribar a convertir-s’hi, batejar-se i fer-se monja, amb el nom de Teresa Beneta de la Creu.
A través de la biografia d’Edith Stein podem voltar per l’Europa de principi de segle, en què grups de dones ja començaven a treballar per aconseguir igualtat de drets, en una societat que reconegués els drets de tothom; pel trauma de la I Guerra Mundial i el seu tancament en fals que provocarà la segona; per l’antisemitisme que com una febrada sacseja el continent durant els anys trenta; per l’onada d’autoritarisme que acabarà en el desastre és gran de la història d’Europa... fins al seu mateix final, en un cambra de gas a Birkenau, quan encara hi construïen Auschwitz aferrat. Ella va sobreviure buscant sempre el sentit.
Joan Pau II va tenir la bona pensada de fer-la santa, i avui és una de les tres patrones d’Europa. Santa Teresa Beneta de la Creu. Edith Stein, al costat de Hannah Arendt, Simone Weil o Louise Weiss, fars d’Europa.