Del govern valencià, tant si el presideix Mazón com si el presideix el seu lloctinent Juanfran Pérez-Llorca, sempre ens n’arriben flaires que ja consideràvem d’un altre temps, reflexos en sèpia que ens porten a d’altres etapes de la Història, emulsions pretèrites amb gust de tarda de toros a la plaça d’Alacant, amb tot el lobby taurí que els ha portat allà dalt. No passa setmana que aquesta bona gent no ens amolli algun calàpet que crèiem que ja formava part, inexorablement, de les boires d’altre temps, d’un nosaltres que ja hem mudat completament la pell set vegades. Ells, emperò, romanen immutables, «inasequibles al desaliento», que deia aquell malastruc, de mala memòria. És difícil sentir declaracions de líders de la dreta hispanovalenciana i no notar de seguida l’olor d’arnat, el tuf de naftalina passada, de no veure un rebuf de caspa entre la pantalla i els nostres ulls.
L’última d’aquestes declaracions ultracasposes ve de la consellera d’Educació del govern de la Generalitat Valenciana, la senyora Carmen Ortí. Diu, textualment: «el valencià s’ha d’aprendre per gust i no per imposició». Això del gust i de la imposició formava part del discurs del búnker, allà pels setantes, quan hi començava a haver algun tipus d’obligatorietat d’aprendre la nostra llengua. Quan es va començar a impartir, de manera obligatòria, l’assignatura de Llengua Catalana varen sortir la colla de dinosaures ultramontans amollant allò del gust i de la imposició. El català l’havia d’aprendre qui volgués, per gust, per amor a la llengua, i no per imposició. Per a la imposició, ja quedava el castellà. Però això no ho deien, ai las!, com tampoc o ho diu la consellera valenciana.
Perquè na Carmen Ortí hauria pogut canviar el nom de la llengua. Hauria pogut dir, igualment, «el castellà s’ha d’aprendre per gust, i no per imposició». Però a la tal consellera ni li va passar pel cap, amollar aquesta frase. Com no li va passar pel cap dir: «el valencià s’ha d’aprendre per gust, i no per imposició, igual que el castellà». Ni per ventura, podia arribar a concebre cap frase com les que acab d’escriure. Perquè, des del punt de vista arnat i naftalinenc, el valencià es pot «imposar», pot ser una «imposició», però el castellà no. Que hi hagi classes obligatòries de castellà i en castellà no és cap imposició, és un gust per naturalesa, ningú no ho pot trobar malament. Ho diu la Constitució i tot, i no hi ha gust que pugui tòrcer aquesta inequívoca realitat. Sagrada i immutable. Perquè el castellà com a llengua comuna ja existia en la ment de Déu abans que creàs la Humanitat, que hauria dit un dels seus líders naturals.
Sorprèn que la senyora Ortí al·ludeixi al «gust» en relació a la llengua del seu país (i del nostre), però que trobi la cosa més natural del món totes les imposicions que es vinculen amb l’altra llengua cooficial de la seua comunitat dita autònoma. El centenar llarg de lleis que imposen el castellà, a tort i a dret, faci falta o sigui totalment superflu, no deuen tenir res a veure amb el «gust». S’han de complir i prou. No fa gaires dies, en un famós judici que s’està celebrant a Barcelona, una magistrada intentava que el president del Barça parlàs en espanyol. Devia voler que ho fes per «gust», però, davant el tribunal, la cosa sonava a imposició. Sort que en Laporta no va transigir, però sí que va haver d’aguantar estoicament que li provocassin aquesta violència (simbòlica i psicològica). El castellà no fa falta parlar-lo per «gust»: ja està prou imposat.
Considerar que l’ús de la llengua pròpia, dins el seu territori històric, constitueix una «imposició» és una de les anomalies més grans que encara podem trobar avui dins el nostre panorama sociolingüistic. A qui se li ocorreria dir que l’ensenyament en danès, a Dinamarca, constitueix una «imposició»? O que ho és l’ensenyament en castellà, a Talavera de la Reina? La imposició va de fora cap a dins, però mai de dins cap a dins mateix. De la mateixa manera que no té sentit considerar com una imposició que els suecs ensenyin en suec, tampoc no quep dins cap cap que ensenyar en la llengua pròpia del país, al País Valencià, pugui ser una «imposició».
Però en la mentalitat vuitcentista de la senyora Ortí, en la mentalitat ancorada completament en el passat, sí que hom pot qualificar com a «imposició» l’ensenyament en la llengua pròpia, al País Valencià. Perquè, per a ella, la imposició que parteix del Mal d’Almansa (que a tots alcança!) ha estat tan dura, tan intensa, tan forta, tan permanent, tan cruel, tan abusiva, tan criminal, tan xovinista, tan genocida, que ha acabat sent «un gust».