Els darrers esdeveniments ocorreguts a Veneçuela ens han donat alguna informació sobre determinats posicionaments ideològics que no teníem gaire contemplats. Tenen a veure, evidentment, amb actituds polítiques. És ben sabut que, en política, existeixen dos eixos que solen estar clarament diferenciats: el nacional i l’ideològic. Als estats constituïts, allò que prima és l’eix ideològic. Així, a França, a Alemanya, a Itàlia o a Holanda, posem per cas, la gent vota a partir de la seua idea política, en l’eix habitualment classificat com a dreta-esquerra. Així, hom vota un partit perquè és conservador, democristià, liberal, socialdemòcrata, socialista, ecologista...
Als llocs on la qüestió nacional no està estabilitzada -diguem-ho així-, apareixen els dos eixos: el més general (o siga, l’idològic) i el nacional (segons adscripció identitària). Segurament, l’exemple de més riquesa en els dos camps, com en tants d’altres aspectes, el tenim avui dia a Catalunya. Així, en l’eix dreta-esquerra hi hauria Aliança Catalana, Vox, PP, Junts per Catalunya, PSC, ERC, Catalunya en Comú i la CUP. I, en l’eix catalanisme-espanyolisme, tendríem JxCAT, ERC, AC i CUP a la part del catalanisme i Vox i PP al cantó espanyolista. PSC i Comuns farien equilibris tot reclamant-se catalanistes i «constitucionalistes» alhora, seguint una de les tradicions històriques del catalanisme.
El nacionalisme se sol definir com la voluntat de defensa de la nació, i basa la seua acció en la sobirania nacional. En el cas dels nacionalismes de nacions sense estat per tal d’obtenir-la, i en el dels estats constituïts per mantenir-la. Cap nacionalista, en principi, no està disposat així com així a prescindir de la sobirania nacional. Ben al contrari.
Els fets de Veneçuela, emperò, van posant aquestes teories una mica en qüestió. Per començar, a nivell intern veneçolà. Al cantó xavista, la cosa és d’allò més visible. La nova presidenta, Delcy Rodríguez, en va donant una de calç i una d’arena. Per una banda, tillat d’herois Maduro i la seua dona, i afirma que Maduro és el president legítim de Veneçuela, però, per l’altra, està ben disposada a tractar amb els capturadors de Maduro tot allò que faci falta, i advoca pel diàleg i per la bona entesa. Una cosa i l’altra casen tant com l’aigua i l’oli, però es veu que ha de fer equilibris. Especialment si, com tot sembla apuntar, hi ha hagut una entesa entre el govern Trump i determinats sectors del règim veneçolà perquè ells mateixos pilotin la transició política cap allà on siga que vagi. Mentrestant, l’oposició al xavisme ha quedat completament fora de joc, perquè es pensaven que serien els protagonistes principals d’aquesta transició. Edmundo González, Corina Machado i companyia s’han escarrassat a llepar Donadl Trump tant com han pogut i el president dels Estats Units els ha deixat completament descol·locats, sense opcions al paper al qual aspiraven.
En l’eix nacional, l’oposició veneçolana (almanco la visible) ha estat radicalment antinacionalista. Han apel·lat, per tal de restituir la democràcia, en la seua terminologia, a la intervenció dels Estats Units, deixant de banda la sobirania nacional de Veneçuela. Dit d’una altra manera: prefereixen que un estranger arregli el pati abans que dirimir-ho en termes de qüestió interna. La cosa té sentit, en qualsevol cas; basti recordar les ànsies dels demòcrates catalans, bascos i espanyols, durant la II Guerra Mundial, esperant que algú els tragués Franco de sobre.
També he de dir que m’ha sorprès l’inici de la compareixença de Maduro davant el tribunal que el jutjarà als Estats Units. Ell s’ha declarat segrestat, ha dit que és el president legítim de Veneçuela, però -fets i no paraules- no s’ha comportat com a tal. El president d’un país, segrestat per un altre, allò que ha de dir és que ha estat segrestat (ho ha dit), que és el president legítim (també) i que no reconeix cap legitimitat a aquell tribunal per jutjar-lo (no he llegit per enlloc que ho hagués dit). I, tot seguit, s’ha de negar a respondre cap pregunta que li facin jutges, fiscals, advocats o qui siga. En això, els independentistes de les colònies franceses (Gwadeloup, Martinica, etc) són impecables: no reconeixem aquest tribunal, no respondrem cap pregunta.
A Espanya, hi ha hagut gent de dreta i d’extrema dreta (suposant que es puguin distingir) que ha advocat perquè Trump segresti Pedro Sánchez i el porti també davant un tribunal de Brooklyn. Aquests sí que, clarament, posen l’eix ideològic per davant de l’eix nacional. Preconitzen que un president estranger segresti el seu president i el jutgi. I jo que sempre m’havia cregut que l’extrema dreta espanyola era nacionalista! Marine Le Pen, en canvi, ha donat una resposta de manual. Nacionalista, per descomptat.