Furgant en la línia espanyolitzadora que s’està intentant imposar a Catalunya, hem assistit al vergonyós espectacle de l’inici de la commemoració del centenari de la mort d’Antoni Gaudí, el genial arquitecte modernistra, perpetrat per l’ajuntament de Reus. Gaudí és un arquitecte conegut arreu del món, amb creacions com la Casa Batlló, la Casa Ametller, la Pedrera (sense sortir del Passeig de Gràcia, de Barcelona), la Casa Güell el Parc Güell, o la Sagrada Família. I tantes i tantes més. La dimensió mundial de Barcelona i de la seua arquitectura té a veure, en primeríssim lloc, amb el geni de Gaudí.
Gaudí és difícil de castellanitzar, per molt que s’hi posin. Es vantava de no parlar mai en castellà. «Soc arquitecte i pago els meus impostos, però ningú no em pot impedir que parli sempre en la meua llengua», va arribar a dir. De fet, essent ja ancià, un onze de setembre, el varen detenir i el portaren al calabòs perquè es va negar a parlar en castellà amb uns policies que l’empaitaren. Quan, de la mà del poeta Joan Maragall, Miguel de Unamuno va anar a veure les obres de la Sagrada Família, Gaudí se li va adreçar en català. Maragall, incòmode davant la situació, va proposar a Unamuno fer de traductor.
Unamundo va dubtar un moment. Gaudí continuava parlant en català tranquil·lament, sense fer cas de la incomoditat del moment. Finalment, Unamuno va dir que ja l’entenia. Si no l’hagués entès, Antoni Gaudí tampoc no hauria canviat. En acabar la visita, el de la Generació del 98 va dir que el projecte de la Sagrada Família no era gaire interessant. «No conec cap castellà a qui li agradi», va replicar Gaudí. Unamuno li va dir que ell no era castellà, sinó basc. «Jo ja sé el que em dic», ho va reblar el genial arquitecte. I tant que ho sabia!
Ara, a l’acte inaugural del centenari del seu traspàs, els de l’ajuntament de Reus, ajudats per la «intel·ligència» artificial, fan parlar Antoni Gaudí en castellà. Com que fa cent anys que és mort, evidentment, Gaudí no es pot defensar. No fa falta dir que a l’arquitecte aquest capteniment no li acabaria de fer el pes, i segurament hi respondria iradament. El fan parlar en castellà i en algun moment de l’acte fins i tot li diuen «Antonio», cosa que a ell també li hauria ben caigut garres avall.
Com el revoltaria veure que, des del comissionat del centenari, el presenten com a «regionalista» o, alternativament, com a «federalista», quan Antoni Gaudí no era ni una cosa ni l’altra: tenia un projecte ben clar per a Catalunya, i no quedava, en cap cas, supeditat a Espanya.
També, en el barroer intent d’espanyolització, afirmen que Gaudí va buscar a Andalusia, en l’art d’Al Andalus, inspiració per a les seues obres. Li ho fan dir a ell mateix, a través de la tonteria artificial, en la llengua d’Andalusia. De fet, segons reporta l’escriptor Víctor Alexandre, bon coneixedor de la vida i miracles de l’arquitecte reusenc, Gaudí només va ser una vegada a Andalusia, de pas cap a Tànger, i hi va fer una sola parada, a l’Alhambra de Granada. D’inspiració andalusí per a la seua obra, res de res.
Antoni Gaudí, a més de ser un arquitecte genial, mundialment reconegut, màxim atractor, encara avui, de turistes a la ciutat de Barcelona, era un patriota català de pedra picada. No volia tractes amb castellans, fins al punt que, en les seues obres fora dels Països Catalans, mai no va tractar directament amb els que les hi varen encarregar, sinó que ho solia fer a través del seu amic i benefactor Eusebi Güell. No era federalista ni regionalista, i, per decisió pròpia, era objector de castellà, llengua que no parlava mai. Presentar-lo avui com a hispanoparlant i castellanòfil constitueix un falsejament rotund, i, des del moment que els que l’hi presenten saben que és mentida, és també una ignomínia.
Tot el potineig amb la figura d’Antoni Gaudí, senzillament, ve a recordar-nos que algú que ja és mort no es pot defensar, d’allò que li atribueixin els que encara són vius. En el cas de Gaudí, emperò, el potineig ha comportat una allau de crítiques, perquè la figura és prou coneguda, i els seus posicionaments davant aspectes molt diversos, també. Per tant, resulta difícil manipular-lo, encara que hagin passat cent anys des que el va atropellar un tramvia i va morir a conseqüència de l’accident.