Hi ha un diute, crec que oriental, que proclama que, quan un parla, ha de procurar que allò que diu superi el silenci. O siga, que allò que diu tengui algun interès superior al no-res del silenci, superior a mantenir-se callat. Avui, en molts aspectes, la xerrameca serveix, fonamentalment, per tapar les coses interessants que es puguin dir, per impedir que els millors missatges arribin a la gent, per confondre i desorientar. Crear un soroll estrepitós al voltant de qualsevol tema constitueix la millor manera de matar-lo de forma immediata.
Davant del silenci fecund i productiu, hem de patir, sistemàticament l’exhibicionisme, l’histrionisme públic, el bla bla bla inconsistent. Certament, les xarxes socials contribueixen poderosament a tot plegat. Sense els altaveus que constitueixen les xarxes, les oportunitats de silenci serien molt més grans i consistents. Però les tecnologies han modificat el món fins a tal punt que, avui, el silenci resulta pràcticament impossible, una mena d’utopia inabastable.
Comentàvem en un article passat que la democràcia s’està deteriorant cametes-ajudau-me perquè molts representants nostres estan confonent els parlaments amb els platós de televisió (i poques coses hi ha més contradictòries que un parlament i un plató). Idò bé, la comuniació pública s’està deeteriorant al voltant del soroll generat per les xarxes socials.
Avui, la gent fins i tot li consulta a la tonteria artificial si s’ha de suïcidar o no. Això és un cas extrem, però no ho és tant si hom fa servir la xarxa com a psicòleg, com a metge o com a expert en nutrició. No sabem quin tipus d’humanitat sortirà de pràctiques com ara teclejar com et sents i esperar que de la pantalla te’n surti un diagnòstic... al qual, a més a més, si ets prou curt, faràs cas. I no diguem ja en el cas de malalties en general! De tant en tant, podem sentir la veu d’algun metge que clama en el desert queixant-se que els pacients cada vegada més tenen tendència a automedicar-se, a autoreceptar-se medicaments i a seguir tractaments que trauen de la xarxa com si fossin eixits, en plena Antigüitat, de l’Oracle de Delfos.
A la xarxa hi trobareu la solució a qualsevol problema: tant us hi podreu arreglar una malaltia incurable com aprendre a fer un ou fregit ben fet o a generar energia al marge de tots els sistemes coneguts per la Humanitat (a mi em varen mostrar, i no és broma, un tutorial -que en diuen ara- d’un agut exhibicionaista de tik-tok que assegurava que feia electricitat a partir del creixement de les arrels de les plantes que tenia als cossiols de la terrassa). El soroll és tan infernal que de vegades ens fa mal de cap, però, realment, cada dia som més totalment al·lèrgics al silenci que no a aquesta farramalla entròpica.
Sabem que, a dia d’avui, les receptes i informacions de tot tipus que circulen per les xarxes socials són, majoritàriament, falses. Que, si buscam la solució a algun problema a través de les xarxes, molt probablement ens sortirà una fórmula que contravendrà la ciència, l’experiència i el sentit comú. La qüestió, aleshores, és si en farem cas o no. Per això, pens que l’Educació requereix un gir radical en algunes orientacions. Avui dia és molt més important ensenyar els alumnes a ser crítics a l’hora de processar la informació que reben que no a buscar informació mateix. I, per part dels professionals de l’Educació, és més important ensenyar aquesta habilitat que no fornir-los de mil continguts que ells podran adquirir per vies cada vegada més diverses.
Tornem al silenci. El silenci és creatiu. Sense el silenci no hi ha inspiració ni creació possible. Sense el silenci, el artista no pot pouar del seu interior cap font que brolli i es converteixi en creació esponerosa. Sense el silenci, cap científic no pot posar el cervell a treballar en l’avanç de la ciència. Sense el silenci, no es pot solidificar cap coneixement, ni afermar cap habilitat ni cap competència. Sense el silenci, esdevenim robots moguts per les màquines, com ja pronosticava algú a principis del segle XIX.
Juntament amb el silenci necessitam l’avorriment. Som a la societat del divertim-nos fins a morir, com deia fa devers trenta anys Neil Postman. I, per tant, de la infelicitat. Perquè la felicitat, encara que sembli mentida, requereix silenci i avorriment.