Els cosa sabuda que hom pot ser un gran escriptor, un científic notable o un acadèmic il·lustre sense per això haver de ser ni bona persona, ni un ciutadà amb un capteniment cívic exemplar. Resulta important, per això, destriar la persona de l’obra. O, si ho voleu així, tenir en compte l’obra més enllà de la persona. En Josep Pla, per exemple era un magnífic escriptor -segurament el millor prosista català del segle XX-, però no va arribar a rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes perquè els que el concedeixen -Òmnium Cultural- consideraven, amb més o manco encert, que no havia tengut, al llarg de la seua vida, un capteniment exemplar com a ciutadà. En tenim molts més exemples, però no ens hi esplaiarem.
Tenim casos, emperò, en què l’obra duta a terme i la potència civil del personatge quadren com un guant. Crec que un dels casos més emblemàtics, en aquest sentit, és el de l’arquitecte Antoni Gaudí, un dels nostres genis nacionals. En la persona de Gaudí hi conflueixen el geni de l’arquitecte i l’actitud d’ell mateix com a ciutadà. Van estretament lligats, com en la nit les flames i la fosca, que diria Bartomeu Rosselló-Pòrcel.
Antoni Gaudí era exemplar com a català. Sempre va defensar la llengua catalana. Essent ja ancià, va arribar a anar al calabós perquè va mantenir la llengua davant agents de la policia espanyola. El varen arribar a titllar de boig, per aquest motiu. (Com, dit siga entre parèntesi, ha fet no fa gaire una psiquiatra en un centre sanitari del Principat de Catalunya, no amb Gaudí, sinó amb una pacient que necessitava la seua atenció però que volia expressar-se en català). Per a Antoni Gaudí, la defensa de la llengua catalana i la defensa dels drets de Catalunya com a nació eren completament indissociables. I ell es mantenia ferm en les dues.
Així mateix, Gaudí va ser exemplar com a cristià, com a creient. Mantenia un cristianisme allunyat de les jerarquies, i sense cap voluntat de destacar ni d’estar per sobre de ningú. Particularment, ho associaria a una mena de cristianisme primitiu. Era un home que considerava que havia de dedicar la seua vida a lloar i glorificar Déu, i ho va fer a través d’algunes construccions tan absolutament extraordinàries com la Sagrada Família. El temple ara és a punt d’estar enllestit. I sembla que enguany el Papa farà presència a Barcelona per alguna mena d’inauguració (o d’actes al voltant de la inauguració futura). Pens que serà un bon moment per fer sentir les reivindicacions d’aquells catòlics que coincideixen amb Gaudí en el terreny dels ideals.
El cristianisme portava Gaudí, per exemple, a defensar els drets dels treballadors, davant els poderosos. Pensava que una classe treballadora tractada amb justícia constituïa un element bàsic per al progrés de la societat i, si bé tenia molt bona relació amb alguns dels burgesos més destacats del moment, com ara el comte de Güell, no deixava de fer-los avinent aquesta postura en relació a les classes treballadores. Aquest posicionament, evidentment, el podem relacionar amb la manera com vivia la seua fe cristiana.
Al costat del cristianisme i de la defensa dels més desvalguts, Gaudí sempre va mantenir posicions favorables al pacifisme i a la implementació de la democràcia. Com que ja era una celebritat en vida, mai no s’arronsava ni callava a l’hora de defensar les seues postures. Si algú, des de la nostra nació, hauria pogut fer un discurs a l’estil «I have a dream» hauria estat, precisament, Antoni Gaudí.
Ara que celebram el centenari de la seua mort i que la seua gran obra és a punt de ser acabada, crec que el millor homenatge que podem fer a Antoni Gaudí és tenir en compte els seus ideals i, en la mesura en què coincideixin amb els de cadascun de nosaltres, mirar de convertir-los en realitats (de seguida, a mitjà o a llarg termini).