Trob l’Iran un país fascinant, i ha cridat la meua atenció des de molt abans que tengués gaire tracte amb gent iraniana. És prou reconeguda la gran tradició literàriament persa, especialment a través de poetes com Omar Khayyam, autor del Rubaiat (del qual tenc una magnífica edició trilíngüe -persa, anglès, francès-, regal d’amics iranians; també el tenim traduït al català), Hafez (gran influenciador de poetes del Renaixement d’arreu, també europeus) o Nizami Ganzani, fins a arribar als moderns Sorab Sepheri o Farough Farrokhzad.
Posteriorment, i a través de l’intergrup del Parlament Europeu Friends for Free Iran (Amics de l’Iran lliure), vaig conèixer el bo i millor de la resistència iraniana a l’exterior. Del Consell Nacional de la Resistència Iraniana, tan oblidat aquests dies, en ple conflicte al Llevant, només puc dir que vaig trobar-hi gent compromesa amb la democràcia, amb la llibertat del seu país, amb la igualtat d’oportunitats dels ciutadans i amb el progrés social. És cosa sabuda que les esquerres irianianes i els islamistes es varen ajuntar per enderrocar el xa Reza Palahvi, però que l’endemà de la revolució els islamistes varen ocupar tot el poder i varen perseguir amb tota la cruesa del món els seus copanys de viatge revolucionaris. Gent com Massud Radjavi va ser líder revolucionari en l’enderrocament del xa i fou afusellat pels poc recomanables companys de viatge islamistes l’endemà del triomf de la revolució. I com ell, tants d’altres.
Com he apuntat en algun paper precedent sobre el tema, pens que l’Iran és un dels llocs del món on es pot veure una dissonància més gran entre allò que és la seua societat, majoritàriament, i el tipus de govern que pateixen. A l’Iran hi ha una classe mitjana més o manco expansiva, molta gent amb una forta formació acadèmica, persones amb inquietuds i ganes d’anar pel món, gent amb iniciativa, ciutadans amb tarannà liberal i obert, i, alhora, un règim teocràtic medieval, absolutament discordant amb la societat que teòricament hauria de representar. Aquesta dissonància no es pot observar -o no es pot observar amb la mateixa intensitat- a d’altres països governats per teocràcies islamistes.
«En definitiva, sembla que té més simpaties la dictadura que no aquells que s’hi oposen?»
Essent així, em deman per quina raó aquells iranians amb els quals ens podríem sentir més identificats, a bona part del món occidental, no desperten gaires simpaties. Per què, a la progressia europea i americana, posem per cas, no li cauen més simpàtiques les dones que alcen la seua veu contra els tirans que les oprimeixen? Per què sembla que els cauen més simpàtics els membres de la policia de la moral que no les dones que gosen manifestar-se traient-se el vel en ple carrer, contravenint les disposicions dictatorials? Per què els cauen més simpàtics els aiatol·làs que copen el poder il·legítimament que no, posem per cas, els opositors que es juguen la vida oposant-s’hi? Per què cauen més simpàtics els mul·làs que marquen la vida de les persones en aquell país que no els homosexuals que gosen intentar viure la seua vida així com poden, entre penes i treballs?
Per què, en definitiva, sembla que té més simpaties la dictadura que no aquells que s’hi oposen? Això, al Regne d’Espanya, hauria de constituir una contradicció de grandíssimes dimensions. Què hauríem dit, aquí, si a l’Europa democràtica hagués despertat més simpatia el règim franquista que no l’oposició democràtica, si s’haguessin sentit més pròxims a la Falange que no als demòcrates, si s’haguessin decantat més pel nacionalcatolicisme que no per la llibertat religiosa?
Darrere les posicions majoritàries de les esquerres occidentals, en relació a un lloc com l’Iran, hi podem entreveure, sobretot, un paternalisme tronat i absolutament inacceptable. Darrere la idea que la teocràcia, l’opressió de la dona, etc formen part de «la seua cultura» només hi ha sentiment de superioritat i, si se m’apura, una xenofòbia galopant. Com darrere els suposats pedagogs que diuen que als nens gitanos no se’ls ha d’exigir a l’escola tant com als altres perquè, al cap i a la fi, mai no dirigiran un banc o una multinacional. On s’és vist, que tallem les ales a algú només perquè no forma part de la nostra classe social, de la nostra nació o de la nostra ètnia!
Pens que hauríem de deixar de garlar en termes geopolítics com si fóssim tots especialistes en governança mundial i començar a sentir-nos més al costat de na Mariam, en Massud, en Hanif, n’Aixraf, na Firuzeh, i tants d’altres que voldrien poder viure en llibertat al seua país.