Que els eivissencs, mallorquins, menorquins i formenterers, i els catalans en general no tenim sentit d’estat em resulta d’allò més obvi. Ja n’apareixien molts símptomes en aquella extraordinària revolució burgesa que es va gestar al Principat de Catalunya entre el 2010 i el 2017. Hi havia la convicció, entre amplis sectors de la societat, que es podia anar de llei a llei, que es podia construir una República independent sense que les clavegueres de l’Estat espanyol fessin la seua feina, que es podia fer sense que hi hagués violència, que Europa acabaria acceptant el resultat democràtic que marcassin les urnes, que el món estava pendent de nosaltres, etc. Tot això parteix d’una ingenuïtat absoluta.
Els estats acaben constituint una raó suprema per si mateixos. I tenen tendència a mantenir-se, per damunt de qualsevol altra contingència. Hem assistit, en aquest sentit, a lliçons importants, vengudes de la part espanyola (on sí que tenen sentit d’estat). Per exemple, hem vist el director d’un diari de gran tirada estatal dient que, entre la veritat i la unitat d’Espanya, sempre s’ha de triar la unitat d’Espanya. I a fe que ho han practicat, al seu mitjà, on, per exemple, varen fabricar una imatge corrupta de l’alcaldable Trias, a Barcelona, perquè l’ajuntament no caigués en mans dels sobiranistes. També hem escoltat, clarament, caps de l’Agència Tributària o als càrrecs policials afirmant que, entre la democràcia i la unitat d’Espanya, no hi ha color. Quan es posa en perill la sagrada unitat de la pàtria, la democràcia passa sempre a un segon pla. Sense pal·liatius. O jutges d’altíssim rang manifestant que entre la justícia i la unitat d’Espanya, guanya la unitat d’Espanya, guanya la unitat d’Espanya, sense cap mena de dubte. Periodistes disposats a sacrificar la veritat, càrrecs públics disposats a sacrificar la democràcia i jutges disposats a sacrificar la justícia, tot això en nom de l’Estat, ens donen la justa mesura del que, si més no per a ells, constitueix el sentit d’estat.
Ho va dir, a finals del segle XIX, el filòsof Friedrich Nietzsche: l’Estat és el més fred de tots els monstres que hem creat els humans. Als determinis de l’Estat s’hi poden arribar a fer els més brutals dels sacrificis. L’Estat és quelcom descarnat, i no té res a veure amb aquesta actitud tan catalana d’anar sempre amb el lliri a la mà.
En aquest context, em feia una certa gràcia que, durant el procés d’autodeterminació de Catalunya, hi hagués gent que es plantejàs si una Catalunya independent hauria de tenir exèrcit propi, o fins i tot si hauria de comptar amb uns serveis secrets al servei de la novella república. Què faria, un estat, qualsevol estat, sense serveis secrets? Algú es pot imaginar un estat sense gent que vigili possibles amenaces en la seua contra? Quants estats hi ha al món que no tenguin exèrcit? N’hi ha algun més, a banda de Costa Rica? Andorra? Què constitueix l’excepció i què és la regla?
Com deia aquell home de sentit comú que es deia Xabier Arzalluz, no es pot fer una truita sense rompre els ous. De la mateixa manera que no pot existir un estat, almanco com l’hem concebut fins ara, sense els seus elements coercitius, sense les seues clavegueres i sense els seus mecanismes de defensa (ep, i d’atac). Per això, pretendre que constuirem un estat sense tots aquests elements constitueix un exercici d’ingenuïtat tan absolutament extraordinari que difícilment superaria un primer curs de Ciències Polítiques.
Com ho és no tenir en compte que a l’arena internacional no és juga tant a l’ètica i la moral com als interessos. Entre els sobiranistes catalans hi ha llepafils que pensen que s’ha de tractar amb determinats estats, amb determinades potències, però no amb d’altres (per com de malament ho fan aquestes, per la seua manca d’ètica o per la seua criminalitat). Ui, no tractem amb els russos, que són una colla de criminals. Uf! Emmerdar-se amb els xinesos ens allunyarà de la Unió Europea. Ui, ui, del Mossad i dels jueus, ni parlar-ne! Entre el 2010 i el 2017, els catalans del Principat -em referesc, és clar, als seus dirigents- estaven plens d’escrúpols, en totes aquestes qüestions, mentre els espanyols, fossin del PP o del PSOE-Sumar, tractaven amb tota normalitat amb Rússia, amb la Xina o amb Israel. I venien armes a qui fes falta. I en compraven allà on trobaven que els convenia.
L’estat és el més fred dels monstres, i, si de bon de veres en volem construir un, ho hem de sebre. I assumir-ho.