Europeisme avui

Certament, com ha dit la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, avui el cor d'Europa batega més fort, després de la victòria de Péter Magyar a les eleccions hongareses, derrotant Viktor Órban, al capdavant d'aquell país durant setze anys. D'entre les diverses dicotomies que tenim sobre la taula a l'hora d'analitzar l'actualitat política, la que enfronta europeisme i antieuropeisme no és, de cap de les maneres, menor.

Les dicotomies tradicionals són de sobres conegudes, i algunes van evolucionant amb el temps. La més clàssica, allà on hi ha estats constituïts (o on no hi ha problemes de pertinença estatal), és la que enfronta dretes i esquerres. Enfronta aquells que pensen que s'ha de potenciar l'individu per damunt de la societat i que s'ha de facilitar que es puguin exercir al màxim els drets de cadascú amb els que pensen que una societat ha de fer tot el possible per evitar que hi hagi exclosos (per molt que s'ho puguin merèixer). Els primers seran partidaris d'abaixar impostos tot confiant que això millorarà l'economia en general, mentre que els segons seran partidaris de pujar-los per tal de garantir que tothom tengui cobertes les necessitats mínimes. I un llarg etcètera d'aspectes en què uns i altres pensen de manera diferent. Segurament tots ells amb bones raons.

Allà on hi ha qüestions nacionals no resoltes s'estableix una altra dicotomia, entre els que defensen l'estat i els que defensen la nació sense estat. Entre nosaltres, la dicotomia seria entre els partidaris de l'autodeterminació i els unitaristes estatals. Evidentment, també hi ha raons de pes per defensar tant l'una cosa com l'altra, tot i que, dins les consideracions generals i a nivell universal, guanya la dels partidaris de l'autodeterminació (ONU dixit). Però bé, això és portar l'aigua cap al nostre molí, i tampoc no fa falta per defensar l'argument que avui ens ocupa, que té a veure, sobretot, amb Europa.

A redòs de personatges com Órban, ja que l'usam per al nostre raonament, ha sorgit una altra dicotomia (que a mi se'm fa una mica estranya): la que enfronta les democràcies liberals amb les il·liberals. Particularment, no entenc que, a hores d'ara, puguem considerar com a plenament democràtica cap democràcia que no siga «liberal». Les democràcies «il·liberals», autoritàries, no acaben de ser democràcies del tot. Perquè, tot siga dit de passada, votar cada quatre o cinc anys no garanteix que un sistema sigui, efectivament, democràtic. Hi calen altres elements. I no cal un doctorat en ciències polítiques per entendre-ho.

A la Unió Euopea, des de fa molt de temps, s'hi juga una altra batalla dicotòmica prou important: la d'aquells que volen afermar la UE com a subjecte polític versus aquells que volen donar preeminència al pes dels estats. Órban, i algun líder més de l'Est, han estat entre els segons. Al Parlament Europeu, hi ha algun grup sencer que considera que ja hi ha massa Europa, que Europa ja té massa consistència política, i que allò que s'ha de fer és garantir que el pes fonamental recaigui en cadascun dels estats. A la pràctica i a mitjà termini, això suposaria la fi de la Unió Europea, perquè només la capacitat de cedir poder per part dels estats pot afiançar la construcció política d'Europa. Aquesta n'és, precisament, la base fonamental, la pedra angular sobre la qual es va començar a elevar la Unió Europea, fa més de setanta anys.

Les altres potències mundials, en general, no volen que la Unió Europea es consolidi políticament. Prefereixen una Europa dividida. Per això, per exemple, ens hem trobat Rússia finançant tant forces d'extrema dreta com forces d'extrema esquerra, amb la condició que anassin contra els avanços en la construcció europea. Per això, el vicepresident dels Estats Units ha fet campanya al costat de Viktor Órban, prenent part de manera aparentment innecessària en una contesa interior d'un estat tan perifèric com Hongria. Per això, des de la Xina es fa tot el possible per aguditzar les contradiccions en el si de la Unió Europea. Ni els Estats Units, ni Rússia ni la Xina no volen una Europa consolidada políticament. Per interessos particulars molt bons d'entendre, prefereixen una Europa inconsistent, feble, dividida, amb uns estats que continuïn sent les estructures polítiques dominants. Per a les tres grans potències esmentades, una Europa a mig fer els és molt més còmoda, molt més manejable i molt més interessant.

Al cap i a la fi, emperò, serem els europeus els que haurem de decidir què en volem fer d'Europa. I, ara mateix, la dicotomia és clara: o reforçar els estats -i dividir Europa- o reforçar Europa -cosa que, d'altra banda, només es pot fer diluint el poder dels estats. El futur, idò, està en les nostres mans.