Les idees compartides, les ideologies, es fonamenten en axiomes sovent senzills i entenedors que se solen contraposar de manera dicotòmica. Així, tenim la teoria del progrés en contra de la teoria de la degradació (la primera apunta positivament els canvis i considera que solen provocar avanços en el devenir de la Humanitat; la segona considera que els canvis solen servir perquè les coses vagin pitjor). D'aquesta manera, els partidaris de la primera teoria s'apunten a ideologies de caire progressista, mentre que els segons més aviat opten per ideologies de caire conservador. Si els canvis són per a bé, quants més millor. Si van en direcció oposada, hem de ser extraordinàriament cautelosos a l'hora de dur a terme qualsevol modificació sobre l'ordre establert.
Quelcom de semblant ocorre al voltant de la consideració de l'individu com a intrínsecament bo o dolent. Hi ha qui considera, a la manera de Jean-Jacques Rousseau, que la persona humana, per definició, és bona. Hi pot haver contratemps que posin en perill la bona disposició de cadascú, i que facin caure una persona concreta en malifetes. La vida és qui provoca aquestes caigudes, però no en si la natura de la persona humana.
A la banda contrària, hi tenim la teoria dels que consideren que els humans tenim tots un punt malèvol en el nostre interior i que, si no l'exercim, és per mor de la força col·lectiva que se'ns posa davant, a mode d'escut, per tal d'evitar-ho. El gran teòric d'això és Thomas Hobbes, qui va encunyar aquell diute d'»homo homini lupus» (l'home, llop per a l'home).
No fa falta dir que els rousseaunians són més aviat progressistes, o d'esquerres, seguint la terminologia emanada de la Revolució francesa, i els partidaris del segon punt de vista s'apunten més aviat al conservadorisme, és a dir a la dreta (també segons l'esmentada terminologia francòfona). Pensem, dit sigui entre parèntesi, que avui, a la nostra part del món, de manera generalitzada, continuam dividint l'espectre polític d'acord amb el marc que ens va dibuixar la França napoleònica.
Aquest dibuix, propi del segle XVIII, genera, avui dia, grans problemes de comprensió d'allò que ocorre en la realitat pròpia de principis del segon quart del segle XXI. No sabem què respondrien els ciutadans, un a un, si els demanàssim si les persones, d'una manera estructural, profunda, són bones o dolentes. Crec que pocs vincularien, ara mateix, aquesta idea amb la concepció de la política a partir de l'eix francòfon dreta-esquerra. En qualsevol cas, potser obligaria a aparcar determinades actituds confrontatives que s'han fet ames i senyores, no ja de la política baleàrica, catalana o hispànica, sinó fins i tot de la política europea i occidental en general.
He escrit alguna vegada que seria bo per a Europa que no ens deixàssim arrossegar per la (figurada) guerra civil americana, en què sembla que la divisió entre uns i altres cada vegada resulta més clara (i, per tant, infranquejable). Europa, històricament, ha estat rica en matisos. Amèrica també, però això a vegades tenim tendència a oblidar-ho completament.
Aquesta divisió dicotòmica fa que una part de la població visqui la política com una mena d'enfrontament futbolístic. Es parla de «sentir els colors» (això consta que s'ha dit, per exemple, dins el Parlament de les Illes Balears), de defensar allò que diguin «es nostros», independentment del fet elemental de sotmetre-ho al nostre lliure albir, per intentar saber si coincideix amb la nostra escala de valors, o si s'hi enfronta directament. No es pot ser del PP o del PSOE com s'és del Madrid o del Barça. No es pot ser d'Ara Més o de Vox com qui es fa del València o del Mallorca. La política requereix més anàlisi, més debat i més compromís. Perquè, al cap i a la fi, el vot i el compromís sempre haurien d'anar lligats. Si no, tot plegat es converteix en una batussa de hooligans.
La batussa de hooligans és, bàsicament, allò que podem observar al circ polític madrileny. I, com que som una comunitat autònoma no autònoma, ens n'impregnam de mala manera. Ara el circ madrileny mirar de ficar-se pertot arreu. Fins i tot dins el Parlament de Catalunya o dins el d'Euskadi. Nosaltres ja n'estam impregnats. I ens allunya molt i molt de les qüestions filosòfiques que, ai las!, són a la base de la política.