Avui és el Dia d’Europa, una data que commemora la Declaració Schuman de 1950, que va posar les bases de la futura Unió Europea. Aquell moment històric va néixer d’una idea clau: després de la Segona Guerra Mundial, els països europeus van entendre que només la cooperació i la interdependència podien allunyar definitivament el fantasma de la guerra.
Abans, a la Constitució de la Segona República de 1931 ja hi havia un article clarament orientat a la pau. Es tracta de l’article 6, que deia: «Espanya renuncia a la guerra com a instrument de política nacional.» Aquesta frase, tant breu com contundent, no era gens habitual en el seu temps. Veníem de la devastació de la Primera Guerra Mundial i d’un context europeu encara molt militaritzat. I, tot i així, el constitucionalisme republicà espanyol va fer una aposta explícita per situar la pau com a principi rector de l’acció política. Aquest article no diu només que la guerra sigui dolenta; diu que no pot ser una eina legítima de govern. És a dir, limita el poder de l’Estat des d’un punt de vista ètic.
Això ens deixa tres idees que avui són molt actuals: La guerra no és inevitable, és una decisió política. La legitimitat democràtica té límits, i un és l’ús de la violència com a instrument. I la pau també és una política activa, no només absència de guerra. En un moment com l’actual, on hi ha una guerra il·legal i absurda a l’Iran I Líban provocada pels governs bel·licistes de Donald Trump i Benjamin Netanyahu, que cerquen un domini econòmic i geopolític d’una regió tan important com és l’Orient Mitjà, aquell article ens recorda que hi ha hagut projectes polítics que han volgut posar la vida i la convivència per damunt de qualsevol altra consideració.
Avui, gairebé un segle després, quan veiem com aquests personatges ultradretans normalitzen la guerra, la unilateralitat i la vulneració del dret internacional, la posició del nostre govern recupera aquella mateixa idea. Quan es denuncia una guerra il·legal, quan es qüestiona l’ús de la força al marge de la legalitat internacional, no és defensa només una posició política: es fa una defensa dels valors democràtics. Perquè el que està en joc no és només un conflicte concret, que ja té unes conseqüències molt negatives per a l’economia mundial. El que està en joc és si acceptam que la llei del més fort substitueixi el dret internacional. Si acceptam que la guerra torni a ser una eina legítima i si acceptam que el món sigui cada vegada un indret més perillós.
I davant això, hi ha dues opcions: mirar cap a una altra banda com van començar a fer molts dels països europeus i també el Partit Popular espanyol, o mantenir una posició clara, incòmoda si cal, però coherent amb els principis democràtics com va tenir la valentia de fer el govern progressista d’Espanya. Una posició que guanya força i cada vegada és defensada per més països a escala europea i mundial, i per molta més gent davant l’evidència del que està passant.
Una postura que fins i tot la dreta del nostre país comença a imitar, tard i amb la boca petita, davant uns fets que al principi no volien o no van ser capaços de veure. Pel que fa a Vox, i el seu suport incondicional a Trump i Netanyahu, no és cap sorpresa: respon a la seva visió del món basada en la confrontació, el racisme i la llei del més fort. Una postura profundament irresponsable i seguidista, perquè blanqueja decisions contràries al dret internacional, normalitza la guerra com a eina política i ignora les seves conseqüències humanes.
I donaré algunes dades que ens hauríem de fer reflexionar. Una setmana d’aquesta guerra injusta —que només respon al control de territoris, recursos i rutes comercials, i en cap cas a millorar la vida de la ciutadania— té un cost d’entre 900 i 1.800 milions d’euros diaris. Això significa que, en només uns pocs dies, s’ha pogut gastar ja l’equivalent als 7.469 milions d’euros del pressupost anual de la comunitat autònoma de les Illes Balears per al 2025. Tot el que nosaltres destinam, durant un any sencer, a sostenir la sanitat, l’educació, els serveis socials, l’habitatge, el transport i la cultura.
En definitiva, allò que aquí serveix per cuidar la vida de la gent, ells ho consumeixen en només uns dies per destruir-la. Ja es calculen prop de 6.000 morts i milions de persones desplaçades entre l’Iran i el Líban, en un conflicte que incrementa la tensió global, desestabilitza encara més la regió i té un cost humà i econòmic enorme. Un cost que ja ens està passant factura també a nosaltres i que, si s’allarga, encara anirà a més. Per això ho hem de dir ben clar i sense matisos: NO A LA GUERRA.