Fa uns dies, un organitzador d’esdeveniments ens va obsequiar amb tota una sèrie d’insults perquè, havent organitzat una festa il·legal al municipi de Sant Josep de sa Talaia, fou aturat i multat. L’individu deia que organitzava aquest tipus de festes a llocs tan dissemblants com Londres o Dubai i que això d’Eivissa no tenia nom. Concretament, ens venia a dir que li estàvem molt poc agraïts (se suposa que els eivissencs) per tota la feina que fa en aquesta «fucking island».
Idò bé, pens que, en unes quantes línies, deixava bastant clara l’actitud d’una part d’aquests xuclamamella internacionals que patim a Eivissa (i que hauríem de mirar de neutralitzar d’alguna manera, tenint en compte tot el mal que fan). Es tracta de persones sense cap tipus de vinculació amb l’illa. No els interessa absolutament per res el seu patrimoni artístic i cultural. Encara els interessa molt manco la cultura pròpia de l’illa. El paisatge, més que no per fruir-ne, el tenen per destrossar-lo. S’expressen habitualment en anglès i, si de cas intenten alguna mínima aproximació, xampurreguen quatre paraules en la llengua de Castella. Ho ignoren -i ho volen ignorar tot- d’Eivissa. Se’ls en fot completament, els importa un rave.
Una part del turisme que s’ha anat atraient a l’illa d’Eivissa (i Formentera va pel mateix camí) no té cap ni un interès en les nostres illes. Hi vénen com si se n’anassin a Dubai, o a alguna illa del Carib. No els interessa res, de nosaltres. I, endemés, ens veuen o bé com una peculiaritat folklòrica o bé com una nosa. Record una conversa kafkiana amb un vesí temporal (de molt poc temps) que s’estava en una casa turística, prop de ca nostra. Em va demanar com contactar un taxi i jo li ho vaig dir. Llavors va marcar el número i em va passar el taxista, perquè jo li explicàs on érem. En parlar-hi ell, va dir que estava amb «un local». Tallat el contacte amb el taxi, li vaig demanar ell d’on era «local». Em va dir que ell no era «local». Li vaig demanar si no era «local» d’enlloc, si venia de Mart o de Plutó. Em va quedar mirant com si veiés, efectivament, un extraterrestre. (No cal dir que tota la conversa es va desenvolupar en anglès).
A més de no tenir ni el més mínim interès en res que tengui a veure amb les nostres illes, per alguna raó que se m’escapa, ens veuen com una nosa. Deu ser perquè encara existim. I, en alguns llocs, així ho podem confirmar dia a dia, som percebuts d’aquesta manera. Particularment, quanta més nosa pens que faig, més procur comportar-me com un «local». Quan a algú, molt pinxo, d’aquests que organitzen «events» o van de «home managers» se’ns adreça, no hi ha com demanar-li (en un anglès tan polit com sapiguem): «Do you speak Catalan?». Amb això ja n’hi ha prou per començar a crear el punt de tensió necessari perquè aquests individus no se’ns pixin damunt. Quan contesten que no, si hi voleu aprofundir una mica, hi afegiu un senzill «Why?». Evidentment, la nostra llengua, com la nostra cultura, encara que facin trenta anys que visquin a Eivissa, els importa un carall a la vela, un cony en bicicleta i un fotre al rem.
El gran assagista Joan Fuster, punt de referència cabdal en la nostra cultura durant la segona meitat del segle XX, deia que «forma part d’una bona educació saber quan hem de ser maleducats». En casos com el que va organitzar la festa il·legal de Casa Lola, crec que, en el tracte amb ell, s’ha de ser radicalment maleducat. A algú que es treu una pasta d’organitzar festes allà on li rota, a la nostra illa, sense permís i sense consentiment dels vesins, i llavors encara es pensa que li hem d’estar agraïts, no se’l pot tractar senzillament dient que no hi estàs d’acord. S’ha de ser més clar, més estricte, més contundent. S’hi ha d’amollar una dosi més d’adrenalina. Tòxica, si pot ser.
Aquests pàharos, com que contracten un DJ que els costa vint-i-cinc mil euros per nit, deuen pensar que atrauen a l’illa «turisme de qualitat». I un carall! Per molts diners que portin a sobre, els iots que atraquen dalt les prades de posidònia, els ricatxos que contracten al·lotes de companyia i després les llancen a l’aigua, els forrats maleducats que maltracten els treballadors, els pinxos que es pensen que els devem alguna cosa perquè xuclen la mamella eivissenca fins a l’extrem, tota aquesta gent no són turisme de qualitat: són xurma, escòria, un estol miserable de caps de fava que personalment em caurien més simpàtics si pasturassin per les antípodes.