Set segles fa

Enmig de la voràgine turística, a Vila es viu un oasi d’identitat amb les ‘Festes de la Terra’ que ens recorden quan una conquesta ens va portar Fe, cultura, llengua i llibertat. Fa goig veure passejar els joves balladors en carro de baranes pels indrets de la ciutat o contemplar la Mare de Déu de les Neus imposant-se pels principals carrers i places de Vila portada per un grup de joves decidits a reivindicar les seves arrels. Quan pareix que està tot perdut i hem arribat a un punt de no retorn, aquests dies s’obre un fil d’esperança. Durant uns instants, sortim d’un bucle autodestrictiu i ens enorgullim de ser eivissencs, recordant que som hereus d’un llegat que va costar suor i sang.

Precisament aquests dies és quan convé ser més reivindicatius per tornar a equilibrar la balança a favor dels de casa. Així ho va fer el Bisbe el dia de la nostra patrona, Santa Maria. Amb la seva natural (tan pagesa) elegància esmolada, va tirar en cara a les autoritats que s’han deixat enganyar, rebent l’aplaudiment unànim d’una Catedral plena de gom a gom. El Parador que anava a ser la solució a tots els nostres problemes, resulta que només és un petit hotel de 40 habitacions exclusivament a l’abast de carteres plenes on els d’aquí no hi tenim cabuda ni dret de pas. Una situació semblant es va viure a l’homenatge als Corsaris on una tanca i cintes policials separaven les autoritats del seu poble, com si haguéssim tornat a una societat estamental.

Reivindicar el que és nostre no consisteix només en denunciar allò que ens arracona, sinó també en reconèixer els símbols, les persones i les tradicions que ens defineixen. L’espasa d’Antoni Riquer, les banderes de les parròquies rurals que decoren l’altar de la Catedral, el repic de les castanyoles, la solemne punteria del Bisbe i l’homenatge a prohoms com Eladio Merino ens han d’inspirar a caminar endavant sense oblidar d’on venim. Molts anys i bons, Eivissa!