Qui perd els orígens perd la identitat. I he de dir que, d’identitat, a Eivissa n’anam ben fluixos, encara que de vegades puga fer la impressió que n’anam sobrats. Avui dia, Eivissa és una illa a la deriva, amb una mena de trencadís interior que no permet besllumar de manera gaire clara que en podrà sortir, amb el pas del temps. Avui em vaga posar el focus en un d’aquests cristalls escampats del trencadís: el que formen els eivissencs que han fet alguns diners i que viuen molt més còmodament que els seus avantpassats immediats. I referir-me a les seues actituds en relació al seu propi passat, a la gent que els ha precedit.
A aquest segment de la societat els costa moltíssim reconèixer que venim de pobres. Fa menys d’un segle, Eivissa era una illa absolutament autàrquica, amb una economia de subsistència absolutament precària, amb emigració cap a l’exterior mirant de trobar-hi oportunitats que aquí no existien, amb una majoria de la població que no sabia llegir ni escriure, amb infants famèlics que menjaven garroves i ja n’estaven contents, amb jugadors empedreïts que es jugaven la finca, la mula i la dona i encara requerien que se’ls guardàs un respecte, amb molta més superstició que no pas ciència i amb dones de paciència infinita que, amb el seu sacrifici, evitaven que tot se n’anàs pel pedregar. I que mai ningú no els reconeixia res, ni els agraïa els seus desvetllaments.
Venim de pobres. Però el segment de la nostra població a què ara faig referència se’n desentén completament. No ho vol reconèixer. Encara més: no vol ni tan sols que n’hi parlin, que algú s’hi refereixi, que hi hagi gent que ho recordi. Queda malament, poc estètic, poc xic, poc adequat al seu esnobisme creixent (exhibit impúdicament, moltes vegades).
Fins a aquest punt tenim capgirat el nostre sistema de valors. Fins a aquest punt feim la volta al mitjó donant importància a allò que no en té i llevant-ne a allò que hauríem de considerar com a fonamental.
Venir de pobre no és, en cap cas, des del meu punt de vista, motiu de vergonya o de deshonra, sinó, ben contràriament, motiu d’orgull. Perquè som on som (més val saber-ho i dir-ho, com ho expressaria el poeta), perquè unes generacions de gent que no tenia on caure morta, a còpia de sang, suor i llàgrimes, se’n varen sortir. I varen posar els fonaments i les bases perquè nosaltres -les generacions actuals- tenguéssim una vida considerablement millor que no va ser la seua.
Ens hem d’avergonyir dels avis majorals que cada Sant Joan podien haver de canviar de finca, perquè no en tenien de pròpia, carregats amb vuit o nou fills, amb la mula i el carro i les quatre pertinences? Ens hem d’avergonyir dels avis que tenien una petita finqueta quasi tot bosc, que, fent-hi la pell, convertien pedregars amb espais per sembrar-hi allò que necessitaven per a la seua subsistència? Ens hem d’avergonyir, dels avantpassats que emigraven per poder guanyar quatre duros per allargar una mica les feixes de conreu o, més endavant, perquè els fills poguessin posar un negoci vinculat a l’incipient turisme? Ens hem d’avergonyir, fins i tot, dels que no se’n sortien, i mai no portaven res, ni tenien res, ni podien aspirar a res?
Entre els membres d’un dels altres vidres del trencadís, els que venim de pobre, els que tenim avantpassats rematadament pobres però avui vivim amb una certa comoditat som uns individus que sempre han tengut de tot, que l’abundància els ha caigut del cel, que destaquen per la seua avarícia i per la seua ferotgia a l’hora d’encarar els negocis, que som potentats per naturalesa, etcètera (no continuem, que ens hauríem de fer la boca neta!).
Per això, apel·lant a la memòria històrica, avui voldria reclamar l’orgull de venir de pobre, de tenir avantpassats que han passat gana, que han treballat com a autèntics esclaus, de sol a sol, per autèntiques misèries, que de vegades ho han perdut tot (no tenint gairebé res), però que sempre han mirat endavant, i que ho han donat tot perquè les generacions que els seguirien poguessin viure millor.
A aquests avantpassats anònims se’ls haurien de fer autèntics homenatges, en comptes d’amagar-los al calaix de la desmemòria. Per ells, avui, som com som. I no per la nostra cara polida, ni per aquest toc displicent que tan poc ens honora. Venim de pobres. I n’estam orgullosos. Perquè eren pobres, però mai pobres d’esperit.