Potser un dels mals més clars i contundents que va deixar la Generación del 98 castellana va ser la impossibilitat que quallàs un patriotisme espanyol real, sincer i compatible amb la democràcia. Allò que havien començat Unamuno, Baroja, Ganivet i d’altres encara ho varen accentuar intel·lectuals com Ortega y Gasset. I tot va desembocar en els infausts Giménez Caballero, Luys de Santamarina i companyia, passant per l’ideòleg quall José A. Primo de Rivera. La Generación del 98 i derivades posteriors varen fer inviable el patriotisme espanyol. I avui, segle i quart després, encara se’n pot veure la desventurada petja, especialment en el discurs polític majoritari a la capital de Castella.
Ni tan sols crec que puguem parlar estrictament d’un nacionalisme espanyol consolidat, encara que fos en els termes absolutament negatius que el terme «nacionalisme» fa florar a tot Europa i a la resta de la nostra part del món. Ni un nacionalisme en el sentit més negatiu, sembla que no sigui possible al Regne d’Espanya, després que Àtila-Generación del 98 passàs per les estepes castellanes i ho deixàs tot erm, pura terra cremada.
Podem considerar patriotes, o senzillament nacionalistes, aquells que, amb la voluntat d’assetjar el govern de l’Estat, fan quedar malament, una vegada i una altra, el Regne d’Espanya davant la resta de socis de la Unió Europea? Podem considerar patriotes, o tot just nacionalistes, aquells que són capaços de portar el president del seu govern davant els tribunals, o d’amenaçar a fer-ho, en comptes de fer oposició, amb arguments i amb projectes alternatius (que, d’arguments contra el govern, certament, no en manquen, i de projectes alternatius encara no n’hem sabut veure cap per enlloc)? Podem considerar patriotes o nacionalistes aquells que enfanguen la política de tot un estat en inacabables processos judicials en comptes de buscar, colze amb colze, la manera de fer la pàtria llur més lliure, més avançada econòmicament, més justa, més feliç?
Podem considerar nacionalistes, o senzillament patriotes, aquells que són deslleials amb el seu propi govern?
I no diguem ja d’una determinada casta funcionarial! Fa uns dies es va filtrar a la premsa de sempre un informe policial sobre els perills que hi havia sobre Ceuta abans de l’arribada de vuitanta o noranta mil persones, informe que no va anar a parar a les mans del ministre de l’Interior (com pertocaria), sinó a mans d’una jutgessa que ara l’està utilitzant per mirar de desestabilitzar el govern. Ni els policies que feren l’informe, ni la jutgessa no són patriotes, ni tan sols bons ciutadans del Regne d’Espanya. Són patriotes els que es passen el dia acusant de «traïdors» tots aquells que no pensen com ells, o són realment individus contraris a la pàtria llur?
Els caps policials o els caps judicials que no tenen altra feina que maldar tant com poden per desestabilitzar el govern del seu país, són patriotes? Són nacionalistes? Li fan cap favor al regne seu? Van a favor de la seua nació? Ajuden amb la seua feina a fer que les coses vagin millor?
De fet, tots aquells que posen els interessos dels seus partits per davant de l’interès general, aquells que senten més els colors del partit que no els de la nació, aquells que estan disposats a batre’s pel partit però no pel país no es poden considerar ni patriotes ni nacionalistes. El partidisme sol anar clarament en contra del patriotisme, i la impossibilitat d’arribar a acords amb els adversaris polítics constitueix, precisament, un dels indicadors més clars de manca de patriotisme.
Però l’Estat espanyol s’ha construït així. Sobre la base d’una sola nacionalitat, en comptes d’acceptar la igual participació de les quatre; amb la comprensió restringida i empobridora d’una sola llengua com a llengua dita nacional; amb la nul·la voluntat d’intercomprensió entre les diferents cultures hispàniques. Al cap i a la fi, en contra del que hauria pogut ser un patriotisme una mica constructiu, o, senzillament, un patriotisme viable.
Per això ara assistim a espectacles com el de l’informe policial de Ceuta, l’actuació de determinats jutges o la carnisseria dialèctica entre partits. Les arrels del mal, certament, són profundes i no es poden redireccionar amb poc temps i amb menys cultura.