CIEMEN: solidaritat, drets, llibertats

A l’any 1974, amb el dictador Franco encara viu, es fundava a Milà el Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions (CIEMEN). La fundació va ser propiciada per Aureli Argemí, que en fou el primer president i que va estar molts anys al seu capdavant. Argemí era aleshores secretari de l’abat Aureli Maria Escarré, que s’havia hagut d’exiliar a Itàlia després de la publicació d’una entrevista al diari francès Le Monde on criticava durament la dictadura franquista i posava de manifest l’opressió nacional de Catalunya i la persecució de la llengua i la cultura catalanes.

La idea del CIEMEN sorgia a redòs del que disposava l’encíclica Pau a la Terra, de Joan XXIII, on s’advoca per la llibertat dels pobles, pels drets de totes les llengües i cultures i per un nou ordre mundial basat en la convivència pacífica. Ben aviat, la nova associació va comptar amb col·laboradors de gran prestigi, com ara l’intel·lectual italià Sergio Salvi, que feia poc que havia publicat el seu assaig Le nazioni proibite, tot un referent en la defensa del dret d’autodeterminació dels pobles. També va comptar, des del primer moment, amb el suport del batle de Milà i d’altres personalitats influents de la política italiana.

Poc després de la seua formació, el CIEMEN s’establí al monestir recuperat de Sant Miquel de Cuixà, a la Catalunya del Nord. Cuixà depèn de Montserrat i es troba a terres catalanes, però fora d’Espanya, de manera que, amb el dictador encara viu, ja hi va poder començar la seua activitat. Per Cuixà hi passaren personalitats de diverses nacions sense estat d’Europa i d’arreu del món, i aviat el CIEMEN es convertí en una referència per als diferents pobles no reconeguts i minories nacionals. A redòs d’aquestes activitats, es va començar a publicar Nationalia, la revista dels no reconeguts oficialment.
A hores d’ara, el CIEMEN constitueix una referència de primer ordre per a tots aquells que tenen algun interès en el coneixement de les minories nacionals i de les nacions sense estat. L’associació compta amb col·laboradors d’arreu del món i ha dut a terme (i n’hi du) projectes a diferents continents. No es tracta, ara i aquí, de fer-ne cap exposició detallada, però sí que pens que mereix la pena posar-ne alguns exemples: des de la participació en l’alfabetització del poble miskito (a Nicaràgua) en la seua llengua, passant per l’ensenyament de l’amazic (a Barcelona mateix), o per la defensa dels drets del Kurdistan o del poble armeni (ja des d’abans de la desmembració de l’antiga Unió Soviètica).

L’any 1996 va tenir una participació molt destacada en l’impuls de la Declaració Universal de Drets Lingüístics i des de llavors ha batallat perquè els drets lingüístics siguin reconeguts arreu com a drets humans. En aquest camp, forma part de la xarxa EBLUL de llengües minoritzades i minoritàries, de la xarxa Mercator o de la Fundació Maurits Coppieters. Allà on l’olla bull en defensa de les llengües minoritzades i de les nacions sense estat, allà mateix trobam activitat del CIEMEN.

He de dir, idò, que va ser tot un honor participar l’11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, en l’ofrena que el CIEMEN va fer, al matí, a l’estàtua de Rafael de Casanovas, al costat del seu president, en David Minoves, i de la seua vicepresidenta, na Xesca Oliver, juntament amb representants del Kurdistan (parlàrem sobre la nova etapa que s’obre a Turquia, amb possibilitat de tractar sobre l’autonomia d’aquella part de la nació kurda), de Gal·les, de Kaabu i d’altres nacions sense estat de l’Àfrica, i de tanta bona gent que s’afegia a la reivindicació catalana d’autodeterminació i llibertat. Dins un mar d’estelades, el nostre grup portava banderes de Gal·les, el Kurdistan, la Bretanya, i un llarg etcètera. Un servidor de tots vostès portava la d’Occitània, per si s’havia de dir res en la llengua de Frederic Mistral, de Loís Alibèrt, d’Iu Roqueta, de Bernat Lasfargas, d’Anfós Daudet, de Marcela Delpastre, de Pèire Bec o d’Alidè Sans.