Segurament es tracta de l’única síndrome que no porta el nom de cap metge que l’hagi descoberta, sinó el d’un personatge de cinema: Leonard Zelig, inventat per Woody Allen. Zelig és un personatge camaleònic que es mimetitza dins l’entorn social, de manera que no acaba de tenir gaire clara la seua pròpia identitat, sinó que sempre s’adapta a la dels altres. Sembla ser que hi ha una discussió entre els entesos sobre si es tracta d’una de les formes de personalitat dissociada o si ni tan sols cal considerar-la una malaltia mental. En qualsevol cas, la part científica se sustenta en un paper de fumar molt i molt prim: un únic cas, reportat -això sí, profusament- a l’Hospital Clínic Villa Camaldali, de Nàpols. La persona que el patia tenia una lesió en el lòbul frontal dret -si no ho record malament- i no sabia qui era, no recordava la seua identitat. Per sortir-se’n, es mimetitzava en persones que anava coneixent i de les quals agafava trets i se’ls autoatribuïa.
En fer una mica de recerca sobre aquesta síndrome, allò que em causa sorpresa és que només n’hi hagi un cas diagnosticat. Crec que qui més qui manco coneix persones que, no tenint, per exemple, gaire opinió pròpia, es dediquen a donar per bones les opinions dels que tenen a la vora. Aquests, en una reunió de gent progressista serà progressista i en una reunió de gent conservadora serà conservadora, amb els masclistes seran masclistes i amb els igualitaristes hi estaran igualment d’acord. Quan parlin amb catalanistes seran catalanistes i quan parlin amb espanyolistes trauran la rojigualda sense cap complex. Això pot ocórrer, com he apuntat abans, perquè algú no tengui unes opinions gaire sòlides -o com el Marx dels germans Marx tengui uns principis, però si fa falta en pot tenir uns altres- o per pura aversió al conflicte. Com que plantejar opinions diferents pot portar a discussions, la millor manera de no discutir és estar sempre d’acord amb l’altre. D’això, a Eivissa, en sabem molt.
La síndrome de Zelig es veu que va molt bé per dedicar-se a la política (sobretot, abans, a l’americana, però ara mateix tant serveix per l’americana com per a l’europea): hom no fa els programes sobre el que pensa que resulta necessari per millorar la societat sinó sobre allò que es detecta que resulta majoritari a l’opinió pública. Per això, posem per cas, als Estats Units d’Amèrica, representants d’un mateix partit poden estar a favor de privatitzar del tot la sanitat o de potenciar-ne l’aspecte públic (segons allò que opini la major part de la població d’un estat determinat). Ara, a Europa, això ja també hi està arribant, i l’opinió detectada entre la gent, a mesura que minven les ideologies, va esdevenint més important a l’hora de confeccionar els programes polítics.
Aquesta síndrome, endemés, resulta molt favorable per a la política perquè un dels elements que involucra és l’oblit, la desmemòria. En posaré un exemple flagrant. Hi ha una candidata in pectore per a les pròximes eleccions espanyoles que es presenta com a adalid contra l’extrema dreta, quan ella mateixa va servir-se de l’extrema dreta per impedir que un independentista fos batle de Barcelona. És pura barra o, senzillament, desmemòria? (A primera vista, el personatge pareix bona al·lota i sempre s’apunta a totes les causes solidàries).
El mateix animal polític a qui estic fent referència ha dit que no volia encapçalar res, ni ser cap obstacle per a cap unitat, ni continuar en política, ni res de res, i la tenim a primera fila i amb prou gent (mitjans inclosos) fent-li la gara-gara. Com que és previsible, resulta fàcil guanyar apostes amb els seus fans. Últimament ha estat notícia en relació a la qüestió de l’habitatge, i del drama dels desnonaments. El fet de treure de ca seua una majora en camilla poc abans de ser desnonada va provocar que la política en qüestió (ep, que no és política professional ni res) hagués de passejar pels platós de televisió per explicar que ella havia de compartir pis perquè, amb el seu migrat sou, no podia arribar a final de mes. És a dir, seguint exactament els patrons de la síndrome de Zelig, es va mimetitzar con la majora desnonada i va mostrar que sofria exactament el seu mateix patiment.
Com va escriure l’agut periodista Daniel Vázquez Sallés, allò que a alguns ens va sorprendre és que, quan la majora va morir, la política en qüestió no aparegués una mica després explicant que ella també s’havia mort... i que havia ressuscitat al tercer dia! No hi hauria manera més segura de portar-la als altars. On alguns ja la tenen situada.