Pepa Tur Torres (Sant Mateu, 1925) és la dona de més edat del poble d'Albarca. Si Déu vol -com ella diria- el pròxim dia de Sant Cristròfol, el 10 de juliol, arribarà als 98 anys. I si res no canvia, ho farà en plenes facultats, tant físiques com mentals.
El passat mes de gener, na Pepa va rebre a ‘Sa cadira des majors' al casament on es va traslladar als 19 anys després de casar-se amb en Joan de ca n'Esperança. Feia poc temps que havia mort sa mare. «Quan ma mare va morir, ja no vaig parlar amb ningú més. Ja havia parlat amb el que havia de parlar», explica na Pepa de n'Esperança. A Eivissa, el fet de parlar amb un jove o al·lota és sinònim de festejar. Abans de decidir-se pel que seria el seu home, na Pepa diu que es va divertir molt. «Ja és segur, en varen venir molts per casa, però poc ‘rato'. Un a la tarda i un a la nit. Anava molt de vetla, on es donava el lloc. Cada ‘ratet tocava un jove, no em donava temps a dir-los res», explica na Pepa amb un gran somriure.
En aquestes vetlades, s'oferien orelletes, es ballava pagès i es cantaven cançons que na Pepa ja no recorda.
Na Pepa va néixer a can Pujol, també molt a prop de l'església de Sant Mateu, on sa mare també hi tenia una botigueta «amb quatre miquetes per donar compte als vesins». «Érem cinc a casa, tenia dos germans. Com que a Sant Mateu no hi havia jornal, ells se n'anaven dilluns a peu cap a Sant Miquel i tornaven dissabte a la nit. Tant treballaven fent un esportell, cavant o regant. Els donaven dinar, sopar i llit per jeure, a més del jornal. Es veu que se'ls estimaven perquè no els deixaven anar de la finca», assegura.
Un casament, can Pujol, on també es feia escola per a les al·lotes. Una de les mestres era na María, de Galícia. «Era molt bona persona. Jo vaig fer escola un mes a totes les boixes. La mestra m'hi va deixar perquè era intel·ligent. Ho va demanar a l'inspector i li varen donar permís. Aquelles boixes, allà on em veien, em corrien. No en vaig castigar a cap, les vaig tractar bé», apunta na Pepa.
Quan va esclatar la guerra, na Pepa era adolescent i recorda «la por que vaig passar». Entre els fets que li venen a la memòria, explica quan els milicians disparaven les seves armes contra el campanar de l'església. O com esbarrejaren i cremaren els bancs i les imatges: «Hi havia els fillets de les maresdedeu tirats per la tanca».
Aquesta mateuera tan xavada diu que mai no s'ha barallat amb ningú. «Si m'han pres en tema no és perquè els fes ràbia». Recorda que amb els seus amics jugaven la barra, a l'amagat i a la pilota. «Una volta va faltar una pilota i la mestra va demanar que qui la tingués, que la tornés. Es va saber qui la tenia perquè el varen veure quan la tornava», explica. «Jo sempre he set pobra, però no he robat res a ningú. No tenc cap pecat d'aquests», afegeix na Pepa.
Com a totes les cases d'Eivissa temps enrere, a ca n'Esperança també feien una matança cada any. «Ens la sabíem menjar i n'haguérem menjat molta més», diu na Pepa. Els porcs eren més apreciats que les truges per fer matança ja que les femelles no «es poden matar en voler, havíem d'esperar que lligàs».
Eren tants de familiars els que s'ajuntaven a ca n'Esperança que, abans de matar el porc, es sacrificava un marrec «per fer bullit per dinar, i a la nit ja fèiem la frita de porc. Com que venia tota la família, no n'hauríem tengut per tanta gent només amb la carn del porc».
Això sí, com passava sovint a moltes bandes, «venia molta gent a passejar. Per qui no feia res era un dia de festa».
Na Pepa no recorda quan va baixar a Vila per primera vegada, però sí que una germanastra seua «duia un bar al passeig de s'Alamera i hi anàvem a esmorzar. A Vila jo ja no sé enlloc».
El secret per estar en tan bona forma a la seva edat se'l queda per ella, però se li escapa que cada dia esmorza llet. Això sí: «No hi pos xocolata perquè tenc la tensió alta i tenc por de menjar-ne de més».