Ahir va començar una nova temporada de Sa Cadira des Majors a la TEF. I ho va fer a Sant Llorenç per parlar amb en Pep Colomar, de can Beia. Un home que en desembre, si Deu vol, farà 95 anys. Una edat que no aparenta i que encara li permet plegar les garroves de la seva finca. Això sí, ho fa sense ajupir-se i després les passa per una ventadora –feta amb les seves mans– per treure totes les fulles i la brutor.
Unes garroves que no pensa vendre, ja que les guarda per a la seva trentena d’ovelles. «Abans cada vesí tenia bestiar però ara només en quedam cinc: en Pepet de ses Motos, dos de can Fluixà, en Juanito d’en Trull de Sant Miquel i jo. Es joves no volen guardar-les i es vells no podem», assegura. A més de bestiar, en Pep cuida un porc «que farà més de 300 kilos».
Pep ‘Beia’ va néixer el 1929 a la finca de can Mosson, on els seus pares estaven de majorals. En aquella casa s’hi feia escola i el mestre s’emportava en Pep a coll «perquè ells poguessin segar tranquils. Després passàrem a can Marc, una finca on hi havia molt d’oli, ametlles, garroves, bona terra… Allí hi vivia un home molt bo però molt mal parlat».
Aquell home de can Marc va morir just quan en Pep acabava de fer el servei militar. Una de les filles d’en Marc, n’Anneta, va quedar d’hereva i va voler que en Pep i els seus pares deixassin la finca. Aquell mateix dia li varen portar sa clau des casament i li agraïren «deixar-mos estar tants anys». Això sí, aquella nit hagueren de dormir davall d’un pi ver. «Li vaig comprar un tros de terra. I si haguéssim quedat abarallats no li hauria pogut comprar mai. «Després li vaig comprar un tros de terra a n’Anneta de can Marc. Si haguéssim quedat barallats no li hauria pogut comprar mai», explica en Pep.
Aquest llorencer va fer el servei militar com a voluntari a Aviació. «Vaig topar molt bé perquè no férem ni instrucció ni guàrdies, només menjar i jeure. Era quan volien saber quants metres hi havia per fer es camp d’aviació. Va venir un avió petit i es va estacar dins es fang», recorda en ‘Beia’.
Com que s’avorria, es va emportar ses eines i va provar de fer de fuster fent ventadores: «Hi ha ventadores fetes meues arreu d’Eivissa».
L’afició per les eines l’ha conservat sempre, però en Pep es va guanyar la vida fent de picapedrer. «Jo llaurava per en Marquet fins que em va oferir fer de picapedrer per a ell. El primer dia vàrem anar a treballar al Caló d’en Reial. Vàrem haver d’escampar un camió de formigó entre dos. I ja em va deixar amo des formigó», conta en Pep.
I mentre ell feia de picapedrer, el seu fill li va agafar el relleu treballant la terra. Tant la de ca seva com la d’altres eivissencs. «Es meu fill va començar a llaurar de deu anys. Jo també llaurava dissabtes i diumenges i de nit. Estàvem carregats de feina i per no haver de canviar d’arada i perdre temps, compràrem un tractor per cada arada», apunta en ‘Beia’.
«Fins a l’any 1950 no m’ho vaig passar bé. Ma mare tenia 40 anys i es meu pare 20. És un cas estrany aquest matrimoni, però varen ser feliços tota la vida», recorda.
Amb un gran somriure en Pep assegura que «m’agradava molt anar a festejar. Vaig casar-me a can Joan Reiet, a Sant Joan, quan tenia 25 anys. Ara en ‘Beia’ diu que li agradaria arribar als cent anys. I naltros que ho puguem veure.