Josep Ribas Riera (Sant Antoni, 1937), més conegut com a don Pep, va rebre la setmana passada la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Sant Joan. Una distinció que s’ha lliurat per primera vegada i que premia la feina feta en benefici del municipi més al nord de l’illa d’Eivissa durant més de 60 anys.
Don Pep, de can Costera, va arribar a sa Cala el 1962, quan encara no estava acabada la carretera que uneix la preciosa vall de Sant Vicent amb Sant Joan. Allí el va enviar el bisbe mallorquí Francisco Planas Muntaner. «El bisbe ‘Frit’ va morir quan jo estudiava a Comillas i quan vaig tornar en Planas no hi era. Vaig trobar el vicari general, don Pep Riera, que havia set professor meu al seminari. I quan va venir el bisbe des de Mallorca no vaig anar a saludar-lo. ‘Si en Pepe no em ve a veure no li donaré cap destinació’, va dir. Fantàstic, jo estic a casa molt bé i el capellà de Sant Antoni no volia que me n’anàs perquè l’ajudava molt. Això va ser en setembre i el 21 de gener em va enviar una carta dient que em feia capellà de sa Cala. ‘Ara aniràs a veure el bisbe, no?’, em varen preguntar. No sé quin costum hi ha, però a sa Cala hi sé anar tot sol».
El que suposadament era un càstig del bisbe, per a don Pep va ser tota una benedicció. «Jo estava feliç perquè als meus companys els havien fet vicaris, ajudants d’un capellà, mentre que jo cuidava d’una parròquia tot sol», apunta don Pep.
Per arribar a sa Cala, en Pep ‘Costera’ va comprar una moto, concretament una Vespa 150, «que a Can Racó em varen dir que era la primera que es venia».
Don Pep va estudiar a Santander, a la Universidad Pontificia Comillas, on va coincidir amb el seu amic Vicent Torres Font, «que va ser capellà de Sant Josep molts anys». Ambdós eivissencs els unia la passió pel futbol i aprofitaven els seus viatges a Eivissa per Nadal per anar a veure el Barça o el Madrid abans de tornar a Santander. «Érem un poc pirates. Eivissa no es coneixia i sempre arribàvem tard a Santander. ‘I què us pensau, que hi ha barco cada dia? Quan fa mal temps no surten. No ens varen descobrir mai», recorda amb un somriure don Pep.
Mossènyer de sa Cala diu que el primer calero que va conèixer «va ser un home que em va ajudar molt: en Pep des Jai, que tenia un fill de sa meua edat que, desgraciadament, va morir molt jove. Sempre vaig pensar que els de casa li havien dit em cuidàs, perquè sempre estava pendent de jo».
I el lloc de reunió predilecte dels caleros era Es Cafè. «Era on anava tothom. Era bar, restaurant, botiga i fonda. Allí vaig dormir fins que vaig arreglar sa casa parroquial. Sempre estava ple de gent jugant a les cartes, al dòmino o als escacs», diu don Pep.
Sobre els vesins de sa Cala, mossènyer assegura que «ens entenem molt. Sa gent de sa Cala era sa més intel·ligent d’Eivissa perquè havien emigrat. Quan jo vaig arribar, vaig trobar gent que havia vengut de l’Argentina i d’Algèria. Havien vist molt de món».
Don Pep va ser una figura clau perquè molts de caleros es fessin mestres. «Jo veia que a sa Cala no hi havia futur per a sa joventut. Els animava a estudiar, però aquí ja hi havia mestres quan jo vaig arribar, dos o tres almenys. Vaig procurar que tothom estudiàs. Els feia repàs i els duia a Vila a examinar-se. Quan arribava el mes de juny, que hi havia els exàmens, els mestres i jo agafàvem els cotxes i els baixàvem a Vila».