Amb cent anys acabats de complir el passat 10 de gener, Margalida Costa Mezquida —coneguda per tothom com ‘Mami Costa’— és un testimoni viu de la transformació d’Eivissa al llarg d’un segle. «No me n’he deixat cap», diu amb orgull sobre els seus cent anys, tot i que reconeix que pel camí ha acomiadat familiars, amics i molts coneguts.
El sobrenom de ‘Mami’ li ve d’un net que va criar des de ben petit. L’infant li deia «mami», i el nom va arrelar tant que, encara avui, si la criden pel seu nom de Margalida, sovint no es gira.
Na Margalida va néixer al barri de sa Penya, a prop de sa Peixateria. Procedent d’una família humil i treballadora, el seu pare era pescador, com la majoria d’homes del barri i de la Marina. Ell era patró d’una barca, tot i que no en tenia de pròpia.
Per part paterna, eren de Sant Jordi, de Ca na Mates. A casa eren cinc germans —quatre germanes i un germà— i, com era habitual a l’època, compartien habitacions segons l’edat i les necessitats familiars.
«A sa Torreta estava ple de gent: naltros hi passàvem tot l’estiu»
Va anar a l’escola de Sa Graduada ja que era gratuïta, a diferència de l’escola de les monges de La Consolació. Recorda especialment dues mestres mallorquines i la senyoreta Gallego, vinguda de Galícia, que acabaria establint-se definitivament a Eivissa.
La infantesa de ‘Mami’ Costa va transcórrer entre jocs a sa Riba i capbussons darrere les antigues barraques. Va aprendre a nedar a sa Torreta, a s’Espalmador, amb una corda lligada a una pedra grossa. «Érem molt dolents», diu entre rialles, evocant aquells estius llargs a la vora de la mar.
Va conèixer el seu futur marit, un dels deu germans que formaven la família de Ca sa Rata, també a sa Torreta, on moltes famílies de Vila passaven els caps de setmana i l’estiu. Festejaren durant un temps, mentre ell feia el servei militar a Cadis, a Marina, i s’escrivien cartes sovint. Es va casar als 23 anys, a l’església de Sant Elm.
La Guerra Civil la va viure amb intensitat. Recorda un bombardeig sobre Eivissa, que va presenciar, precisament, des de sa Torreta. El seu futur marit va resultar ferit a un peu quan va caure una bomba ben a prop mentre ell i un company anaven a buscar gel per a una barca que havia atracat al port de Vila feia poc carregada de tonyines. Ell i la seva família es traslladaren a Gandia, on hi tenien parents, per curar-se de les ferides i on romandria durant el conflicte bèl·lic. També recorda un vaixell ple de morts i ferits que va atracar a l’illa, i com la gent de Vila cuinava per als soldats.
«Quan tiraven bombes havíem de treure els llençols blancs perquè no veiessin que hi havia gent»
La por era constant. Amagaven la roba blanca estesa als balcons i als terrats perquè els avions no detectassin presència humana. «Caramba, sí, ja ho crec», respon quan li demanen si passaven por.
Casada amb un pescador, coneix bé l’angoixa dels temporals i de les matinades. El seu home sortia a la mar a les dues o tres de la matinada i tornava cap a les cinc o sis de la tarda per vendre el peix. A casa no en faltava mai: sobretot gerret a l’hivern i pesca de ‘farol’ a l’estiu, amb barquetes que encerclaven el peix amb llum.
El seu marit va demostrar també gran valentia: va salvar dues persones d’ofegar-se, un fet que na Margalida relata amb orgull i emoció. «Això sí que ho puc dir, perquè és la pura veritat».
Preguntada pel secret de la seva longevitat, na Margalida diu que menja de tot i que només beu dos ditets de vi al dia.
‘Mami’ Costa va celebrar els cent anys a l’Hospital de Son Espases, a Palma, on va estar un mes recuperant-se d’un ictus que, sortosament, no li ha deixat cap seqüela.