La estatua de Guillem de Montgrí, situada en el mirador del Ayuntamiento de Dalt Vila, ha vuelto a ser víctima del vandalismo urbano. Desde hace unos días la estatua aparece con parte de la cara destrozada, una situación que se produce meses después que hubiese sufrido el mismo desperfecto en febrero de este año.
De hecho, en febrero de este año sufrió el mismo desperfecto, posiblemente causado por un objeto punzante o incluso una piedra. El Ayuntamiento de Vila envió al lugar una arqueóloga municipal para analizar los daños.
El monumento ubicado en Dalt Vila es una reproducción de la estatua yaciente y la lápida del sepulcro de Guillem de Montgrí en la catedral de Girona donada por la Diputación Provincial de Tarragona al Ayuntamiento de Eivissa. Fue instalado originariamente junto a la iglesia del Convent el 8 de agosto de 1970 para conmemorar el séptimo centenario de su muerte. Diez años después fue trasladada a su actual ubicación, donde se celebra cada año la conquista catalana de 1235 con una ofrenda floral.
Precisamente, el Ayuntamiento de Vila rehabilitó la estatua poco antes de la celebración de la última ofrenda floral, si bien los trabajos no resultaron óptimos, según algunos expertos consultados.
También se cuestiona la actual ubicación y que no esté protegida, lo que facilita que se puedan producir hechos como el de estos días. Guillem de Montgrí Guillem de Montgrí fue un eclesiástico catalán del siglo XIII. Fue elegido arzobispo de Tarragona en 1233 y el Rei Jaume I le encargó la conquista de Eivissa i Formentera, que se produjo en 1235.
Se’m fa difícil d’entendre com si al segle XIII Catalunya no existia, el Rei Jaume I parla de Catalunya al Llibre dels Feits, on en perfecte català de l’època, com a català del Casal de Barcelona que era, explica la conquesta de les Balears duta a terme en aliança amb la burgesia barcelonina i la noblesa catalana en un temps on els aragonesos el més semblant que havien vist a un vaixell eren les fustes que baixaven l’Ebre i que eren un regne deprimit que agonitzava sense sortida al mar i pressionat per Castella, salvant-se només gràcies a l’aliança amb Catalunya, que era un estat puixant sense més lleis que les aprovades per les seves Corts i que no estava unit a Aragó més que per tenir el mateix rei, el Comte de Barcelona. Si la Corona va portar el nom d’Aragó va ser per un legalisme jurídic ja que Aragó era un regne mentre que Catalunya, fins al Tractat de Corbeil de 1258 va ser de iure un comtat de l’Imperi Carolingi, tot i que de facto fos un estat independent. L’exèrcit que va partir de Salou era fonamentalment català i quan en el desembarcament de Santa Ponça alguns nobles no gosen a avançar, el Rei els crida “vergonya, cavallers, vergonya!”. A les Balears s’hi implanten els codis legals catalans, l’arquitectura administrativa catalana, els costums catalans, la llengua catalana i fins i tot l’art, com testimonia encara avui la catedral d’Eivissa, d’estil gòtic català. L’anticatalanisme, com a pràctica obscurantista que és, pateix una forta alèrgia a la cultura, la història i en general, la ciència i la civilització.