Pujar al Puig de Missa de Sant Miquel sempre val la pena, i més si un ha quedat amb una dona tan xavada com n'Eulària Torres Ramón, nascuda a Ca n'Andreu, a la vénda de Rubió, fa 94 anys i casada a Can Caramunt, encara manté una memòria de ferro que li permet recordar les cançons que en el seu dia va crear. Com aquesta dedicada «a un jove que era vesí, era petit i les al·lotes no li feien cas»: «Jo he fet una cançó nova que dirà sa veritat / i l'he feta per a un jove de sa nostra vesindat / que quan se'n va de viatge brillantina duu as cap / en no ser per venir a casa que mai se n'ha calat /A Albarca hi ha una al·lota que ell s'hi ha apassionat / que és na Margalida en Rova, aquella des cap de baix / i em pareix que faran tractos si no els hi treuen des cap / l'ha demanat a son pare, ell molt content que n'ha estat / diguent: ‘Joan, casau-vos pronte, sous no mo'n faltarà cap / tenc un parell de torisses que les durem a s'embarc / per fer un parell de duros perquè us pugueu casar aviat».
Treballant de ben joveneta
N'Eulària explica com, amb vuit anys, ja era capaç de portar el carro i sabia fer moltes de les feines del camp, alguna d'elles reservada habitualment per als homes. «Mon pare era un poc comerciant: comprava madera i carrasca i jo sempre anava darrere d'ell per llaurar, entaular o regar. Teníem un cavall molt bo, molt potent i em deixava anar a Can Llucià de ses Torres a moldre un sac de farina perquè sabia dur el carro», explica.
També recorda com de tornada cap a casa després d'haver anat a missa el diumenge, els joves feien torns per festejar de camí a casa. «A mitjan camí un jove tirava una pedreta al que estava festejant i s'havien de canviar. Si no, li hauria tirat una pedra més grossa», assenyala n'Eulària.
Aquesta miquelera també sap parlar anglès, una llengua que aprengué de joveneta a Talamanca, on anà a guardar bestiar una temporada, gràcies a una minyona britànica.