El món judeo-cristià té tan ben pensats els pecats capitals que crec que se’ls podria donar validesa fins i tot des d’un punt de vista estrictament mèdic. Els pecats capitals, per definició, maten. O provoquen en els altres ganes d’occir-te. En qualsevol cas, i tornem a l’àmbit de la Salut, diria que els pecats dits capitals tenen la característica -tots ells- de resultar, en el moment en què esdevenen pecat, en autèntics handicaps per a la bona salut de les persones.
D’alguna manera crec que el quadre dels anomenats pecats capitals ens permetria d’explicar moltes coses de la situació política actual (pertot arreu, però ens podem cenyir d’una manera més estricta a la nostra part del món, i que cadascú interpreti allò que vulgui). En expressar aquesta convicció em ve al cap la famosa aseveració del gran Josep Pla, que deia que, per entendre determinades maniobres que s’havien dut a terme al llarg de la Història, resulta del tot imprescindible que ens interroguem, primer de tot, sobre qui tenia enveja de qui. Avui dia, a l’hora d’entendre determinats moviments polítics, també pot ser molt important fer-se aquesta pregunta. Però, per raons òbvies, no pot aparèixer reflectida a les notícies periodístiques. Per què determinades formacions polítiques que aparentment tenen molta proximitat entre elles no hi ha manera que s’entenguin i, en canvi, d’altres amb molta més llunyania s’entenen sense dificultat? Per què es posa el factor humà sempre per davant de les idees? Per què es gasta més temps elaborant llistes que no fent propostes per a un hipotètic futur govern? Escolliu una determinada situació política, pensau-hi durant un moment, analitzau què ocorre, i després feu les vostres hipòtesis sobre qui té enveja de qui.
L’enveja, com la resta de pecats capitals, mata... però mata a poc a poc. Primer reconcoleix, recargola, estupiditza, limita el camp de visió, hipotròfia la capacitat de pensament. I després et va rosegant per dins fins a la mort. Si aquest pecat capital s’aplica a l’acció pública, sempre se’n deriva -en un grau normalment menor- allò que ocorre amb les guerres: els que més les acaben patint són les persones que no en tenen cap culpa. Perquè determinats individus es tenguin enveja, tota la societat n’ha de patir les conseqüències? En Pla diria que sí. Una altra afectació política, des del meu punt de vista també cabdal, és la supèrbia. La supèrbia, en primer lloc, fa que l’individu que la pateix s’autoavaluï malament. Les avaluacions errònies constitueixen un dels perills més grans per al desenvolupament de les nostres vides. I qui més qui menys hi té tendència. Com a professor, de vegades faig que els meus estudiants em diguin quina nota pensen que es mereixen d’una determinada prova. L’exercici em serveix per detectar el seu grau d’autoconsciència. Normalment, els que se saben avaluar millor també solen ser els que progressen més adequadament en els seus estudis. Però això no implica que al final hagin de ser els que es dediquin a la cosa pública.
Una part important del desori que actualment patim, a l’àmbit polític, a la nostra part del món, parteix de les males avaluacions. Dins el món polític existeix una tendència claríssima, tal i com jo ho veig, a avaluar-se per damunt de les pròpies capacitats. I això sol generar unes expectatives per sobre de les reals. De vegades, els resultats electorals serveixen perquè els individus en qüestió tornin a plantar els peus a terra. Però sovent només serveixen per fer-los dir que tothom va en direcció contrària, mentre un condueix com pertoca. Molt m’agradaria equivocar-me, però em fa l’efecte que el perill més gran que plana dalt les forces progressistes de cara a les pròximes eleccions municipals (i, a les comunitats no autònomes, també autonòmiques) parteix de la pèssima autoavaluació que molts fan de si mateixos. Si no, no s’explica la manca de pactes existent, i el deler de tots plegats per concórrer a les eleccions en solitari.
Podríem continuar dissertant sobre els pecats capitals i la immediatesa política, però ho deixarem aquí. La luxúria requeriria tot un capítol (i no parlaríem bàsicament de sexe -que també-, sinó de «l’eròtica del poder», addictiva en la mateixa manera que ho poden ser les pràctiques sexuals. O podríem parlar de l’avarícia, i aleshores ens embrancaríem en avorrídissims comentaris sobre el que sembla ser únic tema de moda: la corrupció. Tot això, emperò, ja seria objecte d’un altre paper.