Recentment, el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha repetit que les eleccions del 27 de setembre a Catalunya seran «unes eleccions autonòmiques més». Aquesta afirmació està en consonància amb la idea que té el primer ministre espanyol que Catalunya és «una comunitat autònoma més» del regne d'Espanya. Però el caràcter plebiscitari o merament autonòmic de les eleccions del 27S vendrà marcat per dues qüestions fonamentals: d'una banda, per si es plantegen o no com un plebiscit (i sobre això ja en tenim alguns senyals prou rellevants), i, en segon lloc, pel resultat de les esmentades eleccions.
Sobre la primera qüestió, destacaria l'afirmació d'alguns líders de la llista unitària avalada per CDC i ERC en el sentit que no es tracta de la llista d'aquest o d'aquell, sinó de la llista del ‘sí'. S'ha expressat, per exemple, en aquests termes, qui encapçalarà la llista: l'antic eurodiputat d'Iniciativa per Catalunya Raül Romeva.
S'ha tardat prou, a aconseguir l'esmentada llista unitària –perseguida per les entitats de la societat civil sobiranista des de l'èxit esclatant de la consulta del 9 de novembre-, però, des de la perspectiva d'unes eleccions plebiscitàries, s'ha aconseguit plenament. La llista que encapçali Raül Romeva, serà de dretes o d'esquerres? Serà transversal. El número u de la llista és un personatge destacat de la nova esquerra, ecologista i progressista. Ningú no crec que pugui qüestionar que el cap de llista sigui, com a mínim, tan d'esquerres com el més d'esquerres de qualsevol de les altres llistes. Aquesta llista unitària, serà la de Convergència? Ben segur. I la d'Esquerra Republicana? Sense cap dubte. I la de l'Assemblea Nacional Catalana? Cent per cent. I la d'Òmnium Cultural? Na Muriel Casals anirà de número tres.
La llista aglutinarà un ventall amplíssim: des de democristians, passant per liberals, socialdemòcrates, socialistes, ecologistes... Com pertoca en una situació plebiscitària, abastarà, sota un paraigües únic, tots els espectres del ventall polític de qualsevol societat democràtica. Hi serà tothom. Pel cantó català, per tant, les eleccions sí que s'estan plantejant clarament com a plebiscitàries. Des de la dreta més conservadora fins a l'esquerra més radical, tothom s'uneix amb un objectiu comú : aconseguir un pas decisiu per a la independència de Catalunya. És a dir, que el vot a aquesta candidatura es pugui entendre com una papereta amb un ‘sí' a la independència, en el cas d'un referèndum (referèndum que, a causa del bloqueig de l'Estat espanyol, no s'ha pogut celebrar amb totes les garanties legals).
Per la seua banda, tant el govern espanyol com els partits unionistes defensen que aquestes eleccions no són plebiscitàries (o que són plebiscitàries no en relació a la independència de Catalunya sinó amb canvis en el sistema constitucional espanyol). I aquí és on entra la segona part del nostre raonament: tendran raó si (i només si) el veredicte electoral posa de manifest que no s'ha produït una contraposició dels que volen la independència amb els que no la volen. Dit d'una altra manera: si la llista unitària que avalen CDC i ERC tragués un resultat com, per dir alguna cosa, el de Barcelona en Comú a les últimes eleccions municipals, les eleccions no hauran estat plebiscitàries. Si la llista unitària, emperò, treu un resultat que la situï entre el 40% i el 60% dels escons, les eleccions, sense ombra de dubte, hauran estat plebiscitàries.
I quin resultat legitima el procés? Evidentment, l'obtenció per part d'aquesta llista de la meitat més un dels diputats. Després ja es posaran les regles de la secessió, d'acord amb la comunitat internacional. En el cas de Montenegro, per exemple, es va decidir que no bastava un 50% de vots favorables en el referèndum d'autodeterminació, i se'ls exigí un mínim d'un 55% (un mínim que, per cert, fan pujar molt els dirigents de l'anomenat Procés Constituent –potser encara liderat per Forcades-). Però això, segons quin sigui el resultat, ja formarà part d'una altra història.