De vegades, determinada pressió sobre l'opinió pública acaba aconseguint que qüestions relativament fàcils d'entendre, prou elementals, acabin completament desenfocades. En tenim una bona prova en tot l'enrenou al voltant dels preus dels lloguers a Eivissa, i a la resta de les Illes (en major o menor mesura), la manca de professionals (a causa dels lloguers) i les formes suposadament il·lícites de negoci al voltant dels lloguers.
En totes aquestes qüestions, com se sol dir, els extrems es toquen. Fan pinya, a l'hora de tractar un tema tan complicat com el que ens ocupa, els capitalistes ben acomodats dins el sector turístic i aquells que tenen al·lèrgia a l'activitat turística i hi posen tots els entrebancs que tenen a l'abast. Dit en termes polítics, podríem dir que existeix una ‘pinça' entre el PP i Podem encaminada a minar, sobretot, les classes mitjanes de la nostra societat.
La qüestió em recorda una mica la postura d'aquells neoecologistes que, havent-se construït una luxosa mansió en un lloc protegit, es mostren totalment contraris a la possibilitat que ningú s'hi pugui construir res més. No fos cas que els tapassin les bones vistes o que els incomodassin amb vesins no desitjats.
A hores d'ara, sembla que l'opinió pública eivissenca està convençuda, en termes generals, que ens perdem la presència de bons professionals a la nostra illa (tot el que dic per a Eivissa pens que ho podem fer extensible, en major o menor mesura, a la resta de les illes Balears i Pitiüses) a causa de l'elevat preu dels lloguers. Però, per què estan alts, els lloguers? Senzillament perquè, com a bona part dels àmbits de la vida econòmica, s'hi aplica el principi, del tot elemental, de l'oferta i la demanda. Hi ha qui pensa que la millor manera d'evitar aquests preus elevats és regulant els preus des de les institucions, tenint en compte que el dret a l'habitatge és un dret fonamental dels ciutadans. Però, quines conseqüències podria tenir aquest tipus de regulació? Què estaríem fent amb persones que, potser a pics d'agulla, varen construir una segona residència per poder-ne treure un sobresou? Què faríem, els que som al bell mig del camí de la nostra vida, o una mica més endavant, amb la generació dels nostres majors i la seua manera d'entendre la vida i la gestió dels diners? Ens ho podem permetre, com a societat?
En un tuit senzill i clar, contundent i irrebatible, l'amic Josep Serra ho deixava clar i llampant, fa un parell (pagès) de dies: el problema no són els elevats preus dels lloguers, sinó els salaris baixos. Certament, és possible que algun metge, posem per cas, decideixi no venir a Eivissa perquè no hi ha una convergència entre allò que hi cobrarà com a metge i allò que haurà de pagar per trobar-hi un habitatge digne. Però hi ha dues maneres (molt diferents) d'enfocar la qüestió: podem pensar que els lloguers estan caríssims o podem pensar que els sous dels metges són molt baixos. I, certament, qualsevol que s'ho miri amb una mica de perspectiva ha d'optar per aquesta segona opció.
Des del meu punt de vista, allò que resulta escandalós no és que per un pis de cent metros quadrats es puguin demanar mil cinc-cents euros de lloguer al mes (segons la zona on estigui situat), sinó que un metge que exerceixi a Eivissa cobri igual que un que estigui exercint, posem per cas, a Càceres, a Sevilla o a Salamanca.
Un metge que exerceixi a Eivissa (i quan dic un metge dic un policia, un professor, un veterinari, un infermer, un jardiner o el que sigui) hauria de cobrar potser un quaranta o un quaranta-cinc per cent més que un que estigui exercint a determinades àrees de la Península Ibèrica. Els lloguers, a Luxemburg són molt més cars que a Eivissa, però un conductor d'autobús guanya quatre mil euros i escaig cada mes.
L'altra discussió és sobre qui pot entrar al mercat del turisme. Els hotelers ho tenen clar: ells. I que es posin totes les traves que es pugui a l'hora d'incorporar-se-n'hi de nous. Els criptomarxistes també ho tenen clar: com a mal menor, en poden treure profit els hotelers, però ningú més. Ja se n'ocuparà la revolució, el dia que es presenti, d'agranar-los i igualar-los amb els desheretats de la Terra. Al cap i a la fi, s'alien els que pensen que l'energia hauria de continuar sent un monopoli de l'Estat, els que troben bé que Aena gestioni els nostres aeroports, els que combreguen amb la roda de molí estratosfèrica de l'Espanya radial, els que somien en una economia centralment planificada (cosa que en el nostre cas només hi va fer un acostament la Falange dels anys 1939-47). En fi, tots aquests, que segons sembla, amb el suport mediàtic pertinent, no són pocs.