L'última notícia que he tengut de la reunió del G7 que se celebra a Biarritz, Euskadi Nord, ha guardat relació amb les dificultats de circulació per les autopistes franceses. I per passar la suposadament ja inexistent frontera franco-espanyola. M'ho comenta l'amic Joan-Daniel Benzonnoff, sens dubte el millor novel·listes actual de Catalunya nord, amb qui solc coincidir a Prada del Conflent, en el marc de la Universitat Catalana d'Estiu. “És pràcticament impossible passar per Biarritz, em comenta, i, per tant, hi ha molts camions a la frontera del Voló (i de la Jonquera)”, em comenta. La cosa, certament, no hauria d'anar així. Parlam sobre la feblesa que mostren aquestes exhibicions policials. La policia efectiva i eficient no es nota, i, sobretot, no destorba la vida quotidiana de la gent. Ni que hi hagi una reunió del G7 a la vora.
Potser alguns lectors es demanaran qui forma el G7. Es tracta d'un grup d'estats format per membres de tall liberal, teòricament, i motors de l'economia mundial. Són Alemanya, el Canadà, els Estats Units d'Amèrica, França, Itàlia i el Regne Unit. Tots aquests estats són representats a la reunió de Biarritz pels seus presidents o primers ministres (segons qui mani a cada lloc). També participen en la reunió l'encara president del Consell Europeu, Donald Tusk, i els màxims dirigents de l'UNU, l'OCDE, el Banc Mundial, l'Organització Mundial del Comerç, el Fons Monetari Internacional i la Unió Africana. I, enguanya, tota aquesta gent tenen també uns quants convidats, sobre els quals deuen volen saber alguna cosa o amb els quals deuen voler fer alguns negocis. Són: Austràlia, Burkina Faso, Xile, Espanya, Índia, Sudàfrica, el Senegal i Ruanda. Un poti-poti, vaja.
Essent un club que s'autodefineix com a democràtic i liberal, es pot entendre, per exemple, que no hi convidin la Xina, encara que, en l'àmbit comercial, pràcticament avui dia no es pugui fer res al món sense aquest macroestat asiàtic. Ja resulta una mica més dubtós, emperò, que no s'hi convidi Rússia. Per a la gent que vulgui posar en qüestió el discurs majoritari sobre Rússia, em permet de recomanar el llibre de Xavier Roig titulat L'enigma rus, un assaig potent sobre aquest gran desconegut a la nostra part del món. Certament, la Unió Soviètica se'n va anar en orris a finals del segle passat, i els estats que la conformaven han seguit camins molt diferents. Avui dia, n'hi ha que formen part de la Unió Europea (Estònia, Letònia, Lituània), n'hi ha que en voldrien formar part i que s'hi acosten, com ara Ucraïna; llavors n'hi ha que han estretit les seues relacions amb Turquia, o amb la Xina mateix, reinventant la famosa Ruta de la Seda.
Segons Roig, bona part dels estats que varen sortir de l'URSS han trobat suport occidental a l'hora de realitzar la seua transició política i econòmica. Però això no ha ocorregut amb el més gran de tots, Rússia, que també ha maldat per fer aquesta transició, malgrat la tradició poc favorable a realitzar-la. Una part d'Occident va voler llegir la caiguda del sistema soviètic com una victòria occidental, quan, en realitat i sobretot, va ser una victòria d'aquells que l'enderrocaren (els russos, els bàltics, els armenis, els georgians, els turcmens…). Varen ser les respectives societats les que varen acabar amb la Unió Soviètica i les que varen construir nous estats, que van fent com poden, amb una fortuna certament molt desigual (fruit fonamentalment de l'encert –o de la seua mancança- de cadascú). En caure l'URSS, el nou règim rus no va rebre el suport occidental que hauria pogut facilitar una transició més acceptable. Ni tan sols va rebre un tracte igualitari amb d'altres estats. Ni uns mínims de neutralitat a l'hora d'establir-hi tractes.
Rússia va ser tractada com una potència vençuda. I ara molta gent en rep les conseqüències. Al capdavant d'aquesta gent, naturalment, hi són els russos.
No estaria malament que, en trobades com aquest G7, un país com Rússia hi fos convidat. Ni que sigui per fer alguna cosa útil, ara que tothom es qüestiona, precisament, l'eficàcia de reunions com la de Biarritz.