Les milícies kurdes han estat les aliades més fidels de la coalició militar que li ha plantat batalla a l'Estat Islàmic a Síria i a l'Iraq. Els últims reductes del nord de Síria han hagut de capitular a mans dels (i de les) peixmergues del Kurdistan. Perquè, ho hem de remarcar, entre les societats de majoria musulmana on les dones tenen uns mínims de llibertat, hi trobam el Kurdistan. I no només uns mínims de llibertat: s'han arribat a realitzar accions absolutament pioneres, concretament al Kurdistan sirià. Pens, sense anar més lluny, en l'exemple de Rojava, una comunitat formada exclusivament per dones (generalment dones que haurien estat excloses dins bona part del món musulmà, com divorciades, repudiades, mares fadrines, i tot l'etcètera que hi vulguem afegir darrere).
El Kurdistan situat al nord de l'Iraq, amb capital a Erbil (la ciutat amb la ciutadella habitada –el seu Dalt Vila- més antiga del món, des de fa set mil anys), constitueix un bon exemple del tipus de societat que són capaços de construir els kurds quan se'ls deixa llibertat per fer-ho. Amb la col·laboració amb universitats occidentals, majoritàriament britàniques, els kurds sota sobirania iraquiana han construït un sistema universitari notable, amb una gran força de capacitació i d'empoderament de la seua gent. Així mateix, tenen una societat netament democràtica, especialment si la comparam amb la immensa majoria dels seus vesins. I el grau de pau assolida també és notable, en comparació amb la resta.
El Kurdistan occidental, sota sobirania de Síria, es trobava en el mateix camí. Experiments socials nous, canvis en marxa, control del fanatisme religiós, tolerància davant les diverses formes de vida: tot plegat formava part d'aquest petit tros de món que havia aconseguit sostreure's del domini del fanatisme religiós.
Fa uns dies, emperò, el president dels Estats Units, Donald Trump, va decidir deixar “batalles tribals”, en termes seus, i va abandonar els seus aliats del Kurdistan sirià a la seua sort. Abandonar-los, tothom ho sabia, implicava que immediatament es començaria a perpetrar una invasió per part de Turquia. Turquia hi pot fer una feina ben lamentable, al Kurdistan sota sobirania siriana: d'una banda, pretén remoure la població kurda de l'àrea (neteja ètnica) i, de l'altra, reemplaçar-la per centenars de milers de refugiats sirians que han anat a parar a Turquia.
I la Unió Europea, què fa, davant aquest previsible genocidi, que s'està produint davant els seus ulls? De moment, ha fet algunes declaracions, amb la boca petita. Queixar-se una mica, i res més.
El president turc, Recep Tayipp Erdogan, ja ha enviat un missatge a la Unió Europea, en forma de bravata: els ha dit que si qualifiquen les seues activitats al Kurdistan sirià com una ‘invasió', enviarà cap a Europa els més de tres milions de refugiats sirians que ara mateix es troben en camps a Turquia. La bravata, des del meu punt de vista, és tan poc creïble com les sancions que Donald Trump ha dit que imposarà a Turquia si no es porta bé en tot aquest afer. De moment, a l'hora d'escriure aquest paper, ja hi ha més d'un centenar de morts kurds, i Trump no ha dit, ni tan sols a través de twitter, que tan profusament fa servir, ni gall ni gallina.
La llàstima, en relació a la Unió Europea, és que en realitat no pugui dir ni fer res, en un afer de gran transcendència internacional com el que estam comentant. Perquè l'Europa política té encara tan poca substància, per mor de l'excés de sobirania dels estats, que no pot articular cap tipus de política pròpia dins l'escena mundial. Lamentable, com d'habitud.