La setmana passada vaig llegir que s'havia formalitzat un acord entre la Direcció General de Política Lingüística del govern de les Illes Balears i els caps de la policia nacional i la guàrdia civil perquè els integrants dels cossos policials rebessin una adequada formació en llengua catalana. Em sembla una iniciativa que, per molt elemental que sigui, té el seu mèrit. Certament, en un país normal, la cosa no tendria cap tipus de discussió i, per descomptat, no formaria part de l'agenda pública. A les Illes Balears tenim dues llengües oficials: el català, en tant que llengua pròpia del país, i el castellà, en tant que llengua oficial de l'Estat espanyol. Sembla de tota lògica, si no pervertim el concepte ‘llengua oficial', idò, que tots els servidors públics haurien d'estar capacitats per atendre els ciutadans en qualsevol de les dues llengües oficials. I que són precisament els ciutadans els que han d'establir en quina de les dues llengües s'ha de dur a terme el contacte amb els servidors públics.
Però és evident que (almanco encara) no vivim en un país normal. Una de les dues llengües oficials és coneguda per pràcticament el cent per cent de la població. I, per descomptat, s'hi poden expressar el cent per cent dels servidors públics de la nostra comunitat autònoma. L'altra, emperò, encara que sigui la “pròpia” de la comunitat autònoma, hi ha una part de la població, i fins i tot una part dels servidors públics, que no poden utilitzar-la amb un mínim de competència i de fluïdesa. Sembla totalment lògic, doncs, que aquells servidors públics que encara no estan capacitats per utilitzar normalment les dues llengües oficials rebin aquesta capacitació.
L'oficialitat lingüística, com no deuen desconèixer els responsables de cap institució pública, comporta, de manera automàtica, tota una sèrie de drets. Fins i tot la no oficialitat lingüística en comporta. De fet, segons la Declaració Universal de Drets Lingüístics, auspiciada per la UNESCO i signada a Barcelona l'any 1996, hi ha drets lingüístics que tot parlant els té, de manera natural, encara que la seua llengua no sigui oficial enlloc. Però bé, amb l'oficialitat, la qüestió dels drets dels parlants queda fora de tot dubte. Així, per exemple, qualsevol parlant, a les Illes Balears, té dret a adreçar-se a qualsevol administració (tant a la municipal, autonòmica o estatal) en la llengua oficial que triï. Per tant, qualsevol ciutadà catalanoparlant es pot adreçar a qualsevol administració (policia nacional i guàrdia civil incloses) en llengua catalana. I, des de l'administració, no se'ls pot exigir, en cap cas, el canvi de llengua. Ni es pot fer res que vagi en perjudici del ciutadà per la llengua que hagi utilitzat. Vull dir, per exemple, que no es pot tardar més temps a tramitar una denúncia, posem per cas, perquè qui la formula ho faci en llengua catalana.
Això implica, necessàriament, que cal comptar amb el nombre suficient d'agents formats en llengua catalana perquè l'atenció al públic hi sigui fàcil i fluïda, sense cap tipus d'entrebancs per als usuaris. Per facilitar-ho, trob que resulta del tot imprescindible el suport entre adminsitracions (que és del que estam parlant). Així, els que poden fer formació en català -depenents del Govern de les Illes Balears- en faran a aquells que en necessiten (els agents dels cossos de seguretat de l'Estat que encara no dominen la llengua catalana). I tot es du a terme amb la voluntat d'atendre de la millor manera possible el públic (i, correlativament, de respectar els drets lingüístics de tots els ciutadans de les Illes Balears).
El que no s'explica és que, tenint un Estatut d'Autonomia (part del bagatge constitucional espanyol, per cert) que data de principis dels anys vuitanta del segle passat, una Llei de Normalització Lingüística de mitjans de la mateixa dècada, una ratificació espanyola de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries de finals del mateix període i àdhuc una Declaració Universal dels Drets Lingüístics aixoplugada per l'ONU encara hi hagi servidors públics, en un territori autònom d'un estat membre de la Unió Europea que no en dominin les dues llengües oficials. Però, com deim a Eivissa, mai no és tard si la ditxa és bona.