La setmana passada, Periódico de Ibiza y Formentera mos contava que Càrites Eivissa ha quintuplicat es seu repartiment d'aliments perquè molts de residents ho estan passant molt malament econòmicament. Càrites atén cada setmana entre seixanta i vuitanta famílies a Eivissa, quan fa uns anys n'atenia una vintena. Entre Vila, Sant Jordi, Santa Eulària o Sant Antoni s'atenen a unes cinc-cents famílies cada setmana. Moltes d'aquestes persones optaran a rebre s'ingrés mínim vital, sa mesura fantàstica des Govern de Pedro Sánchez proposada per Podemos que s'executiu presenta com si es tractàs d'un ou amb dos vermells. Sa realitat, emperò, és caparruda i mos demostra que s'ingrés mínim vital no és cap novetat econòmica com mos volen fer creure des de PSOE i Podemos, sinó que ja existeix des de fa anys a ses comunitats autònomes.
Es possibles receptors d'aquesta prestació social que es Govern central ha anunciat a bombo y platillo quasi com a solució a sa crisi econòmica derivada des coronavirus i, sobretot, de sa nefasta gestió que n'ha fet s'executiu, són majoritàriament ses mateixes persones que a s'actualitat ja reben sa renda mínima d'inserció (RMI) o sa renda social garantida que gestionen es Consell insular i es Govern balear respectivament.
¿Què és, emperò, s'ingrés mínim vital? Primer de tot, s'ingrés mínim vital no s'ha de confondre amb sa renda bàsica universal que defensava Podemos, un despropòsit econòmic basat en que tothom tenga una paguita a canvi de res. S'ingrés mínim vital només l'haurien de cobrar —en teoria— aquelles persones en situació d'extrema necessitat sempre i quan acceptin unes obligacions que els hi permetin reincorporar-se quan abans en es mercat de treball. Per això haurien d'existir es estats, per ajudar an aquells ciutadans que i quan més ho necessiten, a que deixin de necessitar una ajuda quan abans. S'ingrés mínim vital no ha de desincentivar mai es buscar feina ni ha de fomentar una tramposa xarxa de pobresa subsidiada, sinó que s'ha d'orientar prioritàriament a aconseguir que es receptors trobin feina i ja no el necessitin. Alerta amb so perill que amaga aquesta nova renda social, ja que alguns ciutadans es plantetgen si val la pena buscar feina o, directament, no buscar-ne i cobrar aquesta ajuda. Atenció a ses declaracions de fa una setmana d'una jove a Periódico de Ibiza: «Aún tengo que estudiar la situación pero si cobro poco por trabajar en un chiringuito de sol a sol, seis días a la semana, a lo mejor me planteo no trabajar y cobrarla».
Sa gran pregunta és: ¿com es pagarà aquesta nova ajuda social? S'estat no ha de finançar aquesta prestació social amb més pujades d'impostos a ses empreses i a sa ciutadania que prou malament ho està passant, sinó suprimint subvencions, despesa supèrflua i partides innecessàries per prioritzar aquelles altres que consideren més urgents. Ningú sap com es pagarà aquest ingrés mínim vital, ja que es Govern l'ha anunciat sense presentar cap memòria econòmica ni cap ajustament pressupostari que expliqui d'on sortiran aquests sous. Toquin llenya, estimats lectors.
S'ingrés mínim vital no és més que s'enèsima campanya de propaganda de Moncloa, una perillosa ditada de mel que deixarà a milenars de famílies espanyoles amb so cavallet de cartó a sa primera de canvi. D'aquí uns mesos, quan sa Unió Europea hagi de rescatar Espanya, es Govern central haurà de fer anques enrere amb totes ses seues mesures màgiques que tantes expectatives han creat a sa gent. Quan Pedro Sánchez i Pablo Iglesias hagin de retallar en sanitat, educació, salaris públics i pensions, sa gent serà vertaderament conscient des resultat de ses polítiques des Govern socialcomunista de PSOE i Podemos: mentida, demagògia i pobresa.