Crec que va ser el camarada Abascal qui va amenitzar les passades eleccions al País Basc dient que l'euskera és una llengua fictícia, amb moltes paraules «inventades». De seguida em va venir al cap que era el mateix discurs que, durant el procés de normativització de la llengua catalana, a principi del segle XX, es feia servir contra l'obra dirigida per Pompeu Fabra. Es deia que s'estava construint un català «artificial», amb termes «inventats», allunyat de la realitat, del català del carrer, del «català que ara es parla». Els detractors de Fabra, naturalment, no tenien en compte que totes les llengües modernes es caracteritzen, precisament, per la seua capacitat d'inventar paraules per a tot allò que s'inventa i cal nomenar, per a tot allò que necessita un terme genuí en la pròpia llengua, i fins i tot, moltes vegades, per diferenciar-se de les altres llengües. Que això ho facin els que s'ocupen del francès, de l'espanyol o de l'italià és la cosa més normal del món. Que ho facin els que s'ocupen del català o del basc, constitueix un artifici, un invent, una cosa poc natural. Que el que resulta natural per a uns sigui artificial per als altres és la paradoxa que ens permet llegir, de manera molt ràpida, el fons de la nostra situació sociolingüística.
Fa uns dies, vàrem assistir, a la perla de la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació, TV3, al programa FAQS, un bell dissabte vespre, al linxament d'un filòleg molt popular a twitter, el conegut Virgili, perquè es va atrevir a dir-hi algunes coses tan elementals com les següents. Desgranem-les: a la televisió pública de Catalunya (igual que a la de les Illes Balears), s'hauria de subtitular allò que s'hi diu en espanyol. En el cas de TV3, la cosa resulta elemental, si tenim en compte que una part dels espectadors, els de la Catalunya nord, de manera bastant generalitzada, desconeixen el castellà. Són catalanoparlants que veuen TV3 perquè és una televisió en català. Però no saben espanyol. Quan apareixen personatges parlant en espanyol -com havia ocorregut al FAQS fins a aquell mateix moment- i no se'ls subtitula, el nordcatalà perd automàticament una part important del contingut. I llavors va venir el festival de les coses que a la presentadora i acòlits li sonaven «rares». En Virgili deia «hòmens» i no «homes». I deia que en Pepet i na Pepeta «festejaven». «Qui diu «festejar»?», se n'enreia la presentadora. «Naltros», li va respondre en Virgili. Hi hauria pogut afegir: Qui diu «naltros»?
Dic tot això per posar de manifest que l'apel·lació a «la llengua del carrer» és una bajanada. Perquè hi ha molta variació segons el carrer de què estiguem parlant. A Barcelona, això de «festejar» per «ser nòvios» pot sonar estrany. Però a Eivissa és ben viu. Hi ha semblances i diferències arreu del territori lingüístic, com ocorre a tot arreu i amb totes les llengües. Per tant, no es pot confrontar la «llengua del carrer» amb la llengua normativa. La llengua normativa, per definició, ha de ser la mateixa per a tothom. Perquè hem d'oferir un model de llengua a aquelles persones que volen aprendre-la formalment. No permetre que aquesta llengua normativa, artificial per definició, sigui considerada la pròpia per als parlants (que no la parlen col·loquialment) amaga la voluntat, rasa i plana, d'acabar amb la llengua. Perquè, en el futur, les llengües només sobreviuran si tenen una normativa que les amalgami, que permeti la comunicació supradialectal, que les cohesioni. Amb això no vull dir que només hi hagi un estàndard possible. Som d'aquells que consideren que, en català, si la llengua estigués plenament normalitzada, sentiríem les paraules «al·lot», «noi» i «xiquet» com a sinònims, i no com a variants territorials de la llengua. Denostar l'estàndard, encara que alguns no en siguin conscients, és denostar la llengua.
L'artificiositat genera un discurs sobre la facilitat o la dificultat de la llengua. Hi ha qui pensa que el català és una llengua «difícil», especialment si la comparam amb l'espanyol, que seria una llengua «fàcil». La consideració té més a veure amb la situació social de la llengua que no amb la facilitat o dificultat reals. En comentar aquest aspecte, em ve al cap un taxista de Hèlsinki, d'origen somalí, a qui li vaig demanar, en anglès, si parlava finès, posat que només feia mig any que vivia a Finlàndia. «Naturalment», em va contestar. I fins i tot es va girar, posant en perill la conducció, per mirar-me la cara, de tan estupefacte com el vaig deixar. Per a un parlant de somali, el finès era «fàcil», bàsicament perquè el necessitava, sí o sí, per a la seua vida diària. És la necessitat el que genera la facilitat. Qui pot prescindir del català per viure entre nosaltres és normal que el consideri «difícil». I nosaltres, per molt que creguem que sí, no l'hi feim més fàcil si deim «aquest any» en comptes d'»enguany» (Qui diu «enguany»?), «abans d'ahir» en comptes de «despúsd'ahir», «botella» en comptes d'»ampolla», «farmàcia» en comptes d'»apotecaria» o «hola» en comptes de «uep».
Una sana combinació dels recursos propis (de la genuïnitat, de l'evitació de la interferència lingüística), d'una banda, i de l'artificiositat pròpia de l'estàndard, de l'altra, constitueixen el millor mitjà per assegurar el futur de la llengua.