Fa unes setmanes vaig explicar en aquest mateix mitjà quina era la feina de la Plataforma per la Llengua a les Illes Balears i quina era la diferència entre la situació de l'Alguer i la de les Illes Balears. Sembla, emperò, que el Sr. Pons no ho va entendre i, per això, m'agradaria aclarir alguns conceptes. En primer lloc, hem de tenir en compte que l'Alguer no té un estàndard propi, sinó un model restringit, que no és el mateix. L'estàndard és compartit per tota la comunitat lingüística i és un model de llengua supradialectal, en canvi, el model restringit d'aquell territori només és vàlid en l'àmbit alguerès, d'acord amb les indicacions de l'IEC.
En segon lloc, és important tenir en compte que les Illes Balears no han tengut mai un aïllament tal com el de l'Alguer, que va romandre incomunicat de la resta del territori lingüístic català durant segles. De fet, tan sols ara, gràcies a les noves tecnologies, aquest intercanvi es recupera progressivament. En canvi, els intercanvis entre les Illes i la resta de territoris han estat múltiples, diversos i freqüents, la qual cosa ha estat afavorida, també, gràcies a l'existència d'un model de llengua compartit.
D'altra banda, si citam al professor Joan Veny és important recordar que sempre ha defensat que la llengua catalana és una de les llengües més unitàries de tota la Romània, la qual cosa és clarament contrària a la necessitat dels suposats paraestàndards. A més, Veny distingeix amb claredat la situació d'aïllament de l'alguerès i del rossellonès com a casos especials, d'aquí el model restringit que, contràriament, no va proposar per a cap altre territori.
Respecte dels òrgans normatius, que el Sr. Pons m'acusava d'amagar, no són dos, sinó tres. N'hi ha dos d'àmbit regional, que són l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, que només té potestat al País Valencià, i la Comissió Tècnica d'Assessorament Lingüístic de la Universitat de les Illes Balears, que se circumscriu a les Illes. En canvi, l'Institut d'Estudis Catalans, a través de la Secció Filològica —que inclou especialistes d'arreu del domini lingüístic, també illencs— és l'entitat de referència en tot l'àmbit lingüístic, com reconeixen l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i la Universitat de les Illes Balears. Actualment, a més, les tres entitats han subscrit un acord per avançar en l'establiment d'un model de llengua unitari i flexiblement inclusiu respecte de la variació territorial.
Així mateix, Sa Fundació i el seu director haurien de saber que des de la Plataforma per la Llengua no ens dedicam a qüestionar aspectes de codificació ni de normativa, per diferents raons: per una banda, no consideram que sigui necessari establir models d'estàndards autònoms, perquè dins l'estàndard unitari hi caben les solucions de tots els dialectes, de manera que expressions com som, tenguessen, siga, al·lot, cercar, granera, moix, boix, majora, etc., són expressions ben illenques, ben normatives i perfectament pròpies de l'estàndard. Així doncs, defensam l'eivissenc en sentit global: des del més col·loquial i local, fins al més formal i de difusió general.
Els paraestàndards, o estàndards autònoms, es donen en poques llengües i només quan són d'una extensió prou considerable. Segur que Sa Fundació no defensa l'existència d'un estàndard andalús, per exemple, ni tampoc mexicà o argentí. Tanmateix, el model de llengua de les Balears ja està consolidat gràcies sobretot a la tasca de Francesc de Borja Moll–amb les precisions que Marià Villangómez hi va afegir sobre el parlar d'Eivissa i Formentera–, i consisteix a combinar la llengua col·loquial local amb la llengua estàndard general, com fan totes les llengües normals. Mutilar una de les dues modalitats és una aberració, sigui quina sigui. Sobre aquest tema, podeu veure les aportacions que han fet diferents filòlegs illencs, com Isidor Marí, que en el seu darrer llibre (Poesia, llengua, país. Una mirada des d'Eivissa) recull articles sobre les propostes de Moll i Villangómez.
El pitjor de tot, emperò, és voler enganar els illencs i pretendre fer-nos creure que la precarietat del català a Eivissa i a llocs com Palma, per exemple, és culpa d'un model de llengua unitari. Això sí que és més fals que la besada de Judes, Sr. Pons. No veu que això és un contrasentit? El problema en tots aquests casos és el mateix: la llengua castellana, la manca de polítiques lingüístiques en favor de la normalització de la llengua i les actituds que existeixen, ara més que mai, en contra del nostre idioma.
Per què no reivindicau des de Sa Fundació, juntament amb la Plataforma per la Llengua, una legislació favorable a la nostra llengua? Per què no exigiu que la justícia, la sanitat, el funcionariat, l'etiquetatge, etc., siguin en la nostra llengua? Tots sabem que, en el fons, no us preocupa la situació de la llengua pròpia de les Illes, Sr. Pons, sinó que simplement voleu fer parts i quarts per accelerar el procés de substitució lingüística, per això defensau el bilingüisme social i us manifestau amb Mos Movem i altres entitat panhispanistes.