Durant anys i panys es va dir (i fins i tot hi va haver molta gent que s'ho va creure) que, a diferència d'altres llocs d'Europa, a Espanya no hi havia una extrema dreta remarcable. Com no hi podia haver una extrema dreta remarcable si s'havia passat una dictadura de quatre dècades, el dictador s'havia mort al llit i fins i tot havia anomenat el seu successor? Era impossible, en aquestes circumstàncies, que no hi hagués una extrema dreta potent, àdhuc potentíssima. La crisi provocada pel procés d'autodeterminació a Catalunya, finalment, ha destapat, ara ja sense embuts, l'extrema dreta espanyola. Hi ha un partit d'extrema dreta amb més de cinquanta diputats al Congrés. I tenim òrgans de l'Estat (el Consell General del Poder Judicial, probablement l'exèrcit, probablement els cossos i forces de seguretat de l'Estat, òbviament la Corona) que, en comptes d'aliniar-se amb la majoria, s'alinien amb aquesta formació política. I li donen una força immensament més gran que la que li puguin proporcionar els resultats a les urnes. De colp, el Regne d'Espanya ha passat de no tenir extrema dreta a comptar, per totes les circumstàncies exposades anteriorment, amb l'extrema dreta més potent de tota l'Europa occidental.
La clau de la invisibilitat, en etapes anteriors, de l'extrema dreta la tenim en un fet elemental: hi eren. Però no eren formalment en un partit considerat generalment d'extrema dreta. Eren dins el PP. El PP els aixoplugava, dins una amalgama pròpia d'un catch all party, on cohabitaven des de regionalistes gallecs o balears amb falangistes de pura camisa negra, passant per conservadors i tradicionalistes de tot pelatge i condició. Va arribar un moment, emperò, en què varen considerar que el PP ja no era l'instrument que ells volien. I es posaren a la feina de crear-lo, d'impulsar-lo i de posar de manifest els seus suports dins això que s'anomena “estat profund”. Ara el PP sap no només que els té fora, sinó que sent el seu alè al clatell, electoralment parlant.
Potser una tendència ingènua a l'optimisme o el fet de posar allò que voldria per damunt d'allò que veig clar em duu a pensar que, a les Illes Balears, amb els balearistes ocorre exactament el mateix que ocorria fins ara a Espanya amb l'extrema dreta. Per la condició insular, per les característiques específiques de cada illa, per les condicions socioeconòmiques dels nostres territoris, i per moltes altres circumstàncies, tot apunta que hi ha d'haver gent que vulgui més autonomia, més poder, més presència internacional, més visibilitat i més de tot per a les Illes Balears. Si n'hi ha, emperò, no pot ser que n'hi hagi tan pocs que els trobem tots concentrats dins MÉS, el PI, Gent per Formentera i Ara Eivissa. Seria un balanç massa minso per allò que la lògica política més elemental ens diu, tenint en compte les condicions de les nostres illes. N'hi ha d'haver més, molts més. Però on?
Segurament n'hi ha dins el Partit Popular, fruit de l'etapa fundacional liderada per Gabriel Cañellas. Però no tenen el tremp ni la força per passar del “sano regionalismo” a res que pugui aportar un mínim de substància a la nostra autonomia. Les sigles del partit pesen moltíssim, i els regionalistes hi tenen tan poca força que, en dos piulades, una Cayetana qualsevol els pot fer callar. No se'ls nota. I part de la seua supervivència es troba precisament en el fet que no se'ls noti. Per això només poden fer una oposició berlanguiana, amb episodis que, senzillament, mostren la seua feblesa (tot el setge a Armengol per un parell de gintònics només demostra l'extrema debilitat del PP). Només un transvassament, més que improbable, cap al PI podria recol·locar-los.
Sense cap dubte també hi ha d'haver balearistes dins el PSOE. Diguem-ho en propietat, dins el PSIB-PSOE. Dins aquesta formació política hi conviuen els que són més PSOE amb aquells que encara, per nostàlgia, per tradició o pel que siga, continuen sent PSIB. O també PSIB. Hi ha gent que ve de la recuperació de la llengua i la cultura durant la dictadura, de la militància que incloïa la reivindicació del dret d'autodeterminació. Gent que saben escriure i parlar correctament la nostra llengua (al costat de gent que ni l'escriu ni la parla mai). Gent que algun dia varen somiar en la possibilitat d'una Espanya federal i que ara veuen molt més factible la construcció dels Països Catalans. I molt més realista. Tal i com estan les coses, no descartaria que els balearistes del PSIB-PSOE s'haguessin de manifestar (i ho poguessin fer) a partir del maltractament que un govern progressista a l'Estat infringirà a les Illes Balears. Quan “el govern és progressista de la història” deixi les Balears amb un palm de nas en qüestions com ara la distribució dels fons europeus per fer front als desastres econòmics causats per la pandèmia, serà imperiosa una reacció mesurada (amb la mateixa mesura, vull dir) des de les Illes Balears. I llavors els balearistes del Partit Socialista no només s'hauran de manifestar, sinó que hauran d'agafar les regnes de la situació, si no volen que el país descarrili.