Es ciutadans europeus estam acostumats a que es governants construeixin murs o barreres a ses fronteres des nostros països per evitar o regular s'entrada il·legal de persones estrangeres. Sense anar més lluny, fa una setmana varen arribar a Canàries prop de 2.000 immigrants irregulars, encara que avui no parlarem d'això. Si feim sa vista enrere recordarem s'existència de murs aixecats, no per evitar s'entrada d'estrangers en es país, sinó per impedir que es ciutadans locals puguen sortir des seu país. Aquest fet propi de qualsevol règim o tirania antidemocràtica va tenir lloc a sa nostra Europa, i no fa tants d'anys.
Aquest dilluns, 9 de novembre de 2020, es complia es 31è aniversari de sa caiguda des Mur de Berlín. Després de sa Segona Guerra Mundial, Alemanya va ser ocupada militarment per es exèrcits aliats (Estats Units, Regne Unit, França i s'URSS) baix es mandat d'un Consell Aliat de Control amb s'objectiu de reunificar es país. Per un costat, s'escalada de tensió creixent amb sa Guerra Freda entre sa Unió Soviètica i Estats Units va fer que ses zones d'ocupació occidental s'unificassin en un nou estat independent denominat República Federal Alemanya (RFA), amb sa resposta de s'URSS constituint aquell mateix any sa República Democràtica Alemanya (RDA). Per s'altre, es sistema polític i econòmic d'Estats Units, Regne Unit i França era es mateix, democràcies lliberals amb un sistema de lliure mercat que va permetre as seus ciutadans ser lliures i prosperar. Per això es va unificar Alemanya Occidental, mentres que es sistema de sa Unió Soviètica era es socialisme, basat en es control i sa planificació estatal de s'economia i de sa vida des ciutadans.
L'any 1961, sa Unió Soviètica va aixecar es Mur de Berlín, denominat Antifaschistischer Schutzwall (Mur de Protecció Antifeixista) per sa RDA i Mur de sa Vergonya Socialista per part de s'opinió pública i es medis de comunicació occidentals. Un mur de 45 kilòmetres que va dividir sa ciutat de Berlín en dos causant un gran dolor sentimental a sa societat berlinesa, separant famílies i amistats, i que serviria per posar de manifest ses grans diferències entre es lliberticida i endarrerit model socioeconòmic de s'Alemanya socialista i es progrés de s'Alemanya capitalista.
Sa Unió Soviètica (RDA) sostenia s'excusa que s'aixecament des mur era “necessari per protegir sa seua població d'elements feixistes que conspiraven per impedir sa voluntat popular de construir un Estat socialista a s'Alemanya de l'est”. Com sempre, es llenguatge comunista amagava sa realitat: 3,5 millons de persones varen fugir de sa idílica República “Democràtica” Alemanya cap a s'Alemanya Occidental fins sa construcció des Mur de Berlín l'any 1961. Sa Fiscalia de Berlín considera que més de 200 persones varen ser assassinades per part de ses autoritats socialistes que disparaven a tots aquells que volien fugir, incluint 33 persones que moriren per sa detonació de mines. Unes 3.000 persones varen ser detengudes mentres intentaven fugir cap a sa RFA cercant llibertat i una vida millor. En paraules de Pablo Iglesias, vicepresident des Govern, sa caiguda des mur de Berlí “fue una mala noticia para todo el mundo porque quitó el miedo a las clases política y económicamente dominantes”. Segons Iglesias, va ser una mala notícia que se deixàs d'empresonar as ciutadans alemanys de sa RDA i que aquests recuperassin sa seua llibertat.
Trenta anys més tard, a Alemanya es comunisme segueix prohibit, però a Espanya el tenim en es Govern. Sa majoria de medis de comunicació nacionals comenten s'efemèride de sa caiguda des mur de Berlín amb sa boca petita i sense mencionar qui el va construir i per què. Es Mur de Berlín no va ser un accident històric o urbanístic com mos vol fer creure TVE, va ser una presó comunista que va demostrar a tot el món es fracàs des socialisme real basat en sa repressió sistemàtica de sa llibertat. Sa caiguda des mur va ser sa victòria de sa democràcia lliberal i des capitalisme, s'únic sistema que mos ha permès viure en pau, llibertat i prosperitat durant més anys que mai a sa Història d'Espanya, d'Europa i d'Occident. No ho oblidem mai.