La setmana passada vàrem publicar per què sa història mos demostra que Mahó és s'únic topònim històric i tradicional en sa nostra llengua per referir-mos a sa ciutat des llevant de Menorca. S'altre dia de pagès, Juan Carlos Benejam publicava a Facebook sa portada des Llibre de sa Fundació des Convent de ses Concepcionistes de Mahó de l'any 1623, titulat «Regla y Modo de Viura de las Religiosas de la Concepció Immaculada de Maria Señora Nostra del Monastir de la Vila de Mahó en Menorca». Lo mateix succeeix amb so llibre que relata es fets de s'assalt turc de 1535 a Mahó: «Juana Prexana testimoni cridat diu que los Moros se havían aportat los qui féren el pertit, y no diu quins, ni quals. Aquest en la bulla de la Armada essent en lo Port de Maho volense partí la Armada fugi denits qui era esclau de las galeras». Pablo Cardona Natta contestà a sa publicació amb una fotografia de sa placa de pissarra de l'any 1613 que està a s'entrada des propi Ajuntament de Mahó, governat ara per uns polítics sense estima ni honra cap a sa seua pròpia història, sa des seus antepassats.
Es exemples són infinits, i com que ses mentides tenen ses cames molt curtes, qui mos vulga fer creure que ‘Maó' ha sét sempre es topònim històric de sa nostra ciutat, com afirma Josefina Salord, ho haurà de demostrar. De moment, sa ciència —que diuen ells— demostra just lo contrari: ‘Maó' no apareix a cap document oficial ni a s'escrit de cap erudit de s'edat medieval ni moderna. És just al revés de lo que diu la sra. Salord: sa forma Mahó va ser es nom que va identificar sa ciutat menorquina ininterrompudament des de 1287 fins que el 2005 un punyat de polítics varen imposar sa forma ‘Maó', inventada per s'Institut d'Estudis Catalans.
Mahó —i no ‘Maó'— és s'únic topònim que figura a sa immensa majoria documents oficials de s'edat medieval, com ses cròniques de sa Corona d'Aragó, i de s'edat moderna com es escrits d'intel·lectuals menorquins com Joan Ramis i Ramis, Antoni Febrer Cardona, Joan Roca Vinent, Josep Maria Quadrado, Àngel Ruiz i Pablo o Joan Benejam Vives.
Diu Josefina Salord que «El nom d'un lloc, el topònim, és la seva millor carta de presentació perquè l'identifica, i concentra, de la manera més sintètica, la història cultural convertida en present viu. Es tracta d'un bé patrimonial renovellat, que reclama alhora respecte i orgull: el respecte de la consciència històrica i el consegüent orgull dels qui en són els hereus i els responsables, que no són només els qui n'adopten el seu gentilici sinó també els parlants de tots els altres llocs de la mateixa llengua».
Es topònim de Mahó, igual que sa nostra llengua balear, és un patrimoni que reclama respecte. Com a hereus orgullosos que som d'aquest tresor cultural immaterial, tots es ciutadans mahonesos, independentment de sa seua ideologia política, haurien de defensar es topònim de Mahó.
A Catalunya, a sa província de Girona, existeix es poble de Cassà de la Selva. Sa grafia oficial i històrica de Cassà la trobam a sa majoria de documentació antiga (Cassianus (1214) o Cassanus (1254), però s'Institut d'Estudis Catalans considera que sa grafia correcta segons ses normes ortogràfiques vigents ha de ser ‘Caçà', encara que només apareix a pocs documents des segles XIII i XIV i prou. L'any 1932, sa Generalitat va fer un nomenclàtor oficial on va escriure Caçà. Gràcies a sa força i a sa voluntat des poble de Cassà, as cap d'uns anys de lluita i de reivindicacions des ciutadans, l'any 1980 sa Generalitat va oficialitzar sa forma històrica i tradicional de Cassà.
Es polítics menorquins no tenen cap impediment per defensar es topònim de Mahó més que sa seua pròpia por an es catalanistes de Més i PSOE. No volem més excuses, ni mitges tintes com defensar ‘Maó-Mahón'. Sa jugada de defensar es castellà a veure si així es ciutadans oblidam que no s'atreveixen a defensar es balear ja no funciona; al revés, mos sentim més defraudats que mai pes partits que practiquen aquesta claudicació davant es catalanisme. Volem polítics valents que defensin es nostro únic topònim històric: Mahó en menorquí, Mahón en castellà.