El pas d'un any a un altre constitueix un tall que de vegades ens porta a determinats exercicis mentals que, com a mínim, són interessants d'observar. La gent, per Cap d'Any, per exemple, se sol fer propòsits d'any nou, que habitualment incompleix de manera flagrant abans de mitjan febrer. Un altre exercici habitual és passar comptes del que ha suposat l'any que acaba. I, com que ni tot és blanc ni tot negre, sinó que hi ha tota una gamma de matisos per enmig, crec que l'exercici pot resultar relativament interessant. Podem encara recordar les coses que crèiem que passarien fa només una dotzena de mesos, i analitzar amb una mica d'ordre i coherència les coses que realment han passat. I així, tal vegada, detectar alguns mecanismes (erronis o encertats) de la nostra manera de fer previsions.
Així, per exemple, entràvem a l'any 2021 amb la idea que aquest seria l'últim any de la pandèmia provocada pel SARS-COVID-19, és a dir que per devers la primavera i amb la vaccinació de bona part de la població assoliríem la «immunitat de ramat» (tots vàrem aprendre el terme epidemiològic, que fins aleshores no formava part del nostre vocabulari), i això ens permetria tornar a fer una «vida normal» (entenent per vida normal la forma de vida que portàvem just abans de desencadenar-se la pandèmia). Idò bé, alguna cosa ha fallat en aquesta predicció de principi d'any. Resulta que un setanta per cent població vaccinada no garanteix en absolut que es pugui desencadenar una nova onada d'incidència del virus. Ara es pugen els percentatges, però crec que hauríem de desconfiar-ne, tenint en compte l'experiència prèvia. La ciència es va construint a base del mètode d'assaig i error, i aquí hi ha hagut un error estadístic important. Ara bé, sempre es podrà argumentar (i de manera ben raonable) que no podem aplicar determinats percentatges a un espai concret (a una comunitat autònoma, a un estat, o fins i tot al conjunt de la Unió Europea) perquè el món està molt interconnectat (globalitzat). I, per tant, la immunitat de ramat hauria de ser planetària. De poc servirà que determinats estats del món més desenvolupat tenguin un noranta per cent de la població vaccinada (posem per cas), si hi ha països en vies de desenvolupament que no arriben a tenir-hi ni el trenta per cent. Ara mateix assistim a la discusió, una mica bizantina, de si la variant òmicron s'ha difós des d'Àfrica del Sud o des d'Holanda. Ambdós països tenen unes relacions molt estretes (com sol correspondre a les antigues metròpolis i colònies), i tant pot ser en una direcció com en l'altra, però en qualsevol cas sí que podem assegurar que només una immunitat de ramat total a Holanda i a Àfrica del Sud garantiria que no hi pogués haver transvassament entre un lloc i l'altre.
Hi havia ciutadans amb el lliri a la mà que suposaven que un dels efectes de la pandèmia, a mesura que n'anàssim sortint, seria que ens hauríem convertit en persones més solidàries, que tendríem més en compte el comú que no els nostres interessos particulars. Fins i tot hi havia qui pensava que de tot plegat en sortiria un sistema econòmic més humà, no tan descarnat, que aniria més en la direcció de fer més petites les diferències socials i de treballar per oferir a tothom igualtat d'oportunitats real. Estam veient que estigui passant, això? Ens fa la impressió que, de mica en mica, ens estam a acostant a una societat més justa i igualitària (suposant que justa i igualitària vagin en un mateix paquet, que seria molt suposar)? La pandèmia i els seus derivats en l'àmbit de l'economia ens mostren algun canvi en el sistema econòmic global?
Els qui pensaven la pandèmia com una mena de revolta de la natura hi veien l'aspecte positiu que potser ajudaria a reduir la incidència del canvi climàtic. Havíem vist aquells mapes del món en què s'hi marcava el grau de contaminació, quan tot es va haver d'aturar. I constatàvem que, amb l'activitat humana aturada, la natura revivia. Per això, alguns ciutadans amb el lliri a la mà consideraven que la pandèmia ens permetria assistir a l'eclosió d'una consciència ecologista generalitzada, i al fre definitiu en la cursa embogida cap al canvi climàtic i les seues terribles conseqüències. Hem constatat la febrilitat per tornar a l'activitat normal (és a dir, estadísticament més habitual) i per fer-ho quant més aviat millor, sense mirar de corregir cap dels mecanismes consolidats del sistema. Per aquest motiu, sense anar més lluny, es va celebrar que la temporada turística d'enguany s'assemblàs més o manco a les d'anys anteriors a l'inici de la pandèmia.
Posats a no fer, encara no hem començat a analitzar l'impacte que porta fins ara el curs de la pandèmia en àmbits sensibles com ara la salut mental. I no ho hem fet, sorprenentment, malgrat que pot tenir un impacte econòmic important.
En fi, que tot ens duu a pensar que pandèmia nova i vida vella no són incompatibles, encara que ara totes les alarmes estiguin disparades i l'inici de 2022 ens porti més interrogants que no certeses. En condicions normals, d'altra banda, sempre hauria de ser així.