Durant tot el segle XIX i bona part del segle XX, els conceptes d'autonomia i d'independència han estat pràcticament sinònims. Hi ha textos d'«autonomistes» catalans del segle XIX en què s'especifica que autonomia implica comptar amb una moneda pròpia (això ja ha periclitat del tot, certament, en el si de la zona euro!), oficialitat exclusiva de la llengua catalana, i, fins i tot, poder organitzar un exèrcit per a la defensa de la nació. No s'hi inclou una frontera amb la resta del regne hispànic. Però, tret d'això, hom compta amb totes les prerrogatives.
En la parla quotidiana, autonomia significa exactament això: capacitat de fer les coses per un mateix. Quan la paperassa educativa diu que el nostre sistema educatiu ha de buscar que els infants esdevinguin persones autònomes vol dir, senzillament, que hem d'aspirar a formar ciutadans que es sàpiguen valer per si mateixos, que sàpiguen prendre les seues decisions, construir -com se sol dir ara- el seu projecte de vida. Autonomia, a nivell estrictament personal, vol dir justament això. D'una persona jove que comença a mariscar-se-les pel seu compte, que treballa, que se'n va a viure amb algú, que es guanya la vida, que no necessita el sosteniment dels pares, se'n diu que s'ha fet autònom.
També se'n diu autònom d'algú que no treballa per compte d'altri, sinó que ho fa estrictament per compte seu. Ser autònom, ben sovent, suposa un esforç extra, però dona una indiscutible pàtima de llibertat. Pots acceptar o no acceptar allò que se t'ofereixi, pots negociar-ne les condicions, pots dir que sí i pots dir que no. En fi, això és, teòricament, l'autonomia: la capacitat d'acceptar o de rebutjar determinades coses, i la capacitat de poder maniobrar pel teu compte per mirar d'imposar-ne unes altre. Ep, si l'altra part es deixa...
Quan es va dur a terme, al Regne d'Espanya, la transició de la dictadura franquista cap a una monarquia parlamentària, hom va decidir, per tal de mirar de tancar la qüestió nacional, que s'hi establiria un «Estat de les autonomies». Les autonomies es varen diluir per la via del «cafè per a tothom». En principi, era prou clar, al final del franquisme i al principi del regnat de l'actual emèrit, que hi havia dues «nacionalitats» (terme constitucional que, per alguna raó que se m'escapa, avui dia no fa servir ningú) que aspiraven a l'»autonomia» de manera prou clara: una era Catalunya i l'altra Euskadi.
Atenent al que havia succeït a l'última etapa democràtica (la republicana), s'hi podia afegir Galícia, que també havia estat a punt de tenir estatut d'autonomia. Catalunya, Euskadi i Galícia eren considerades les tres «nacionalitats històriques» (no per història nacional, sinó pel que havia passat a l'última etapa democràtica). Des de qui mou els fils de l'Estat (i des de l'Estat profund), emperò, es va considerar que la condició nacional de catalans i de bascos es veuria massa si no hi havia més «comunitats autònomes» i es va decidir diluir aquestes dues nacionalitats a base de fer que totes les «regions» esdevinguessin «comunitats autònomes».
No fa falta dir que es va pervertir completament el concepte d'autonomia. Es va pervertir tant que avui, quatre dècades i escaig més tard, hom utilitza el terme «autonomia» com a contrari a «independència». I que els «autonomistes» són els que s'oposen als «independentistes». Fins a aquest punt ha arribat a medrar la novoparla orwelliana entre nosaltres!
En qualsevol cas, emperò, en el pacte del 78 que dona lloc a la Transició a la democràcia, s'accepten alguns trets autonòmics, almanco per a les dues «nacionalitats» que més clarament aspiraven, aleshores, a l'»autonomia». En el cas del País Basc i de Navarra (les dues comunitats autònomes que integren la part de la nació basca sota sobirania espanyola), se'ls concedeix el tret autonòmic de l'autonomia fiscal: el Concert econòmic. Teòricament, en aquell pacte, el concert econòmic quedava «blindat» (ui, quina por que fa avui aquesta paraula!) per als bascos. Ningú no els qüestionaria mai que tenen un règim econòmic diferent de «la resta d'Espanya». En el cas del catalans del Principat, el tret a no tocar per res seria la llengua. Per això, se suposava que ningú no havia de ficar-se en quina llengua es feia o es deixava de fer l'ensenyament a Catalunya, per exemple. Els bascos dominaven els seus diners i els catalans la seua llengua i cultura. Tothom havia fet grans renúncies, però ningú no gosaria mai tocar aquests dos elements, un per «nacionalitat».
Idò bé, a la dicastocràcia que ha dinamitat el pacte constitucional, la llengua catalana ja no li suposa cap obstacle. No compta per a ells l'esmentat pacte. Poden carregar-se la immersió en català sense problemes. Els bascos ja poden mirar la manera de salvar els seus diners, perquè tenen les hores comptades.