Quan he començat a pensar què diria als amables i soferts lectors en aquest article, m'ha començat a sortir un paper que ja he escrit altres vegades, extraordinàriament repetitiu, mortalment avorrit. M'ha vengut al cap, com no pot ser d'altra manera, el decalatge fiscal que pateixen les Illes Balears, com a colònia gairebé típica (tal i com les tipifica l'ONU), en relació a l'Estat espanyol. M'han vengut ganes de reclamar per a les nostres illes un concert econòmic semblant al que tenen el País Basc i Navarra, les dues comunitats dites autònomes (i en això sí que ho són) de la nació basca. M'ha entrat la dèria de tornar a reclamar la gestió dels ports i aeroports per a la comunitat autònoma, tenint en compte que tenim unes infraestructures boiants que serveixen per apagar els focs deficitaris d'altres llocs. M'ha temptat fer un altre al·legat contra Aena, tenint en compte que no hi ha res semblant a tots els territoris de la Unió Europea. També m'ha aflorat la vena insularista i m'han vengut ganes de fer una diatriba contra el fet que els fons solen ressolar més a Mallorca que no a Eivissa o a Formentera. En fi, tot feia pinta d'una vella i coneguda olor, que diria el gran Benet i Jornet.
Però hi he pensat una mica més i he arribat a la conclusió que plànyer-se és una característica excessivament catalana com per assumir-la d'una manera tan acrítica. Especialment si tenim en compte, passats anys i panys de fer aquestes denúncies, que plànyer-se (o denunciar) no serveix per gaire cosa. Duim anys reclamant tot el que he esmentat en el paràgraf anterior, i no hem aconseguit res de res, en aquesta línia.
Per tant, podem arribar fàcilment a la conclusió que hauríem d'anar per un altre cantó. I, per anar-hi, segurament hauríem d'obrir una mirada ampla i profunda sobre el mon en què ens ha tocat viure. D'on podem pouar una mica de justícia, una mica d'equanimitat i una mica de bon govern, en aquest marasme en què ens trobam instal·lats? Anem del focus més extens al més pròxim. Dins el més extens, tenim la imatge dinàmica d'un mon que torna a caminar cap a la polarització. En aquest mon, els Estats Units d'Amèrica ja no presenten un lideratge únic, però sí que pressionen encara més per apoderar-se del conjunt europeu. La Unió Europea, sense política pròpia, a causa de la divisió provocada pels estats, es troba cada vegada més a mercè d'Amèrica (vull dir, òbviament, d'això que aquí en diuen els Estats Units). La política europea en qualsevol crisi que es produeixi és l'americana. Si no es consolida la Unió, tant faria que passàssim la capital de Brussel·les a Washington. A l'altre cantó, hi tenim la Xina, que va fent les seues passes de formiga, però amb uns objectius molt clars, no enterbolits per la democràcia ni pels sindicats. Al seu voltant, alguns satèl·lits, com ara Rússia, van fent la seua. Brasil, l'Índia o Sudàfrica, potències emergents, mentrestant s'ho miren. I sembla que al Brasil i a Sudàfrica -per qüestions culturals del tot elementals- els va més la cosa americana. I l'Índia bascula entre el seu Sylicon Valley particular i la tradicional idea de la neutralitat, que ara ja no va enlloc.
Tenint en compte que molts dels turistes que venen a Eivissa no tenen idea de si és més prop d'Europa, d'Àfrica, de l'Àsia (o potser, si han begut prou, fins i tot d'Amèrica), pens que ens podríem aprofitar d'aquesta multilateralitat emergent. Què pot oferir Eivissa i què en pot treure, de relacionar-se directament amb els que ja van fent pel seu compte? Algú ho hauria d'estudiar molt detengudament, i pensar-hi de manera seriosa.
Amb el focus més pròxim tenim una Unió Europea que fa aigües pels quatre costats, i que només es pot salvar si fa una passa endavant, clara, ferma i decidida. Per això, cal crear, com deia la politòloga alemanya Ulrike Gérot, una República Europea. Però no crearem aquesta república unificada -i federal, esper- sense anar construint abans una ciutadania europea. Hi ha sectors d'arreu del continent que fa temps que hi treballen, per aquesta ciutadania compartida. Idò seria hora de fer una passa endavant! I Eivissa, com a petit laboratori de l'Europa plural que s'està construint, crec que també hi podria tenir molta cosa a dir. Això sí, li haurien d'oferir un seient des d'on poder dir-la. I nosaltres crec que tenim tot el dret a reivindicar-lo.
En aquest focus que s'acosta, l'àmbit espanyol el deix completament de banda, perquè fins ara ha estat el camp de joc en el qual hem intentat jugar, amb l'àrbitre, el públic i el sotabosc sempre en contra. En aquest àmbit, només hi podem perdre. Concentrem-nos, idò, en els altres.