Enguany, Espanya ha estat la convidada d'honor a la prestigiosa Fira del Llibre de Frankfurt. No tenc ni idea del pes que hi deuen haver tengut la Literatura Catalana, la Literatura Basca o la Literatura Gallega, en aquesta edició de la Frankfurter Buchmesse, però la dada ens indicaria fins a quin punt, des de la capital de l'Altiplà, ens consideren (o no) com a espanyols. Ja sabem que, ni al Congrés dels diputats, ni (gaire) al Senat, els catalans, valencians, mallorquins, eivissencs, bascos o gallecs no som considerats com a compatriotes de la majoria nacional, és a dir, pla i ras, no som considerats espanyols. Això, que resulta una obvietat, pens que s'ha d'anar dient (i repetint), perquè, si no, podem perdre de vista fins i tot la nostra ubicació al món. Recordem, també, que la nostra identitat o es configura només a través de com ens veim nosaltres a nosaltres mateixos, sinó a partir de com ens veuen els altres. Avui dia, n'estic convençut, no hi ha un deu per cent d'espanyols que considerin els catalans (i valencians i balears), els bascos ni els gallecs com a espanyols, és a dir, com a compatriotes seus de ple dret.
La Fira de Frankfurt és un autèntic festival literari. Vaig tenir ocasió d'anar-hi (i de predicar-hi una mica) l'any que la Literatura Catalana en fou la convidada d'Honor. Crec recordar que era el 2010. Va inaugurar la fira en Quim Monzó, amb un discurs que pens que hauria de fer part d'una antologia dels millors discursos de l'Europa del que portam de segle XXI. El discurs fou en català, amb traducció simultània a l'alemany, el francès, l'anglès, l'espanyol i el polonès, entre d'altres. El públic va reaccionar de manera entusiàstica, davant les paraules plenes d'humor i d'ironia del gran narrador barceloní.
Després de Frankfurt, em convidaren a Berlín a explicar què és això de la llengua catalana, la literatura catalana, la cultura catalana i àdhuc els Països Catalans. M'hi vaig esplaiar de gust. Aquesta vegada sense traducció simultània, en la llengua dels berlinesos.
Una de les gràcies de la gran Fira de Frankfurt és que, al voltant de l'esdeveniment, que té un impacte mundial, s'hi organitzen sempre activitats més o manco alternatives. Enguany, directament, s'ha organitzat una Fira Alternativa. Dins aquesta Fira Alternativa, hi ha hagut una activitat anomenada Beyond Spain, en la qual s'ha fornit una mica de salsa crítica sobre allò que no es sol conèixer de com van les coses, en qüestió de llengua i cultura, al Regne d'Espanya.
Una de les activitats realitzades en aquest àmbit ha estat una taula rodona per parlar de la situació del català, del basc i del gallec dins l'actual Estat espanyol. Per la part catalana, hi ha posat veu una jove mallorquina: na Maria de Lluc Muñoz. Na Maria de Lluc és tècnica de la Plataforma per la Llengua, a Barcelona. Porta la secció d'acció internacional. Era la presona més indicada per parlar, davant la gent de la Fira de Frankfurt (l'Alternativa) sobre la situació de la llengua catalana a l'Espanya del segle XXI.
La representant de la Plataforma per la Llengua no n'hi ha tengut, de pèls, a la llengua. I ha dit, directament, que les minories nacionals, dins el Regne d'Espanya, patim el supremacisme castellà. Dir les coses pel seu nom serveix per entendre-les millor. Disfressar-les sempre ho embolica. El català està en la situació que està perquè pateix l'embat del supremacisme castellà, que impregna la ideologia dominant a l'Estat espanyol. Si teniu ocasió de llegir una mica de premsa local de Madrid ho entendreu totd'una.
Na Maria de Lluc Muñoz ha posat de manifest, així mateix, que la Constitució espanyola consagra la desigualtat de tractament entre llengües, des del moment que fa del castellà l'única llengua oficial de l'Estat. Així mateix, imposa per a tots els ciutadans de l'Estat el coneixement del castellà (principi de personalitat), mentre per als parlants de les llengües minoritzades impera el principi de personalitat (i, encara, no respectat en determinats àmbits, ni tan sols dins el propi territori lingüístic).
Beyond Spain ha constituït la visió alternativa del que les instàncies oficials presentaven a la Fira del Llibre de Frankfurt. I la paraula que en deu restar, des del meu punt de vista, és «supremacisme». La cultura més compartida, a les Castelles, és que ells tenen tot el dret a imposar la seua llengua a tots els ciutadans espanyols, però que no tenen cap obligació, ni el més mínim interès, de conèixer llengües com el català, el basc o el gallec, per pròximes que els siguin (almanco geogràficament).