Dilluns passat vaig tenir l'ocasió de participar, en nom de l'Institut d'Estudis Eivissencs, en un acte a l'Edifici Anselm Turmeda -simbòlicament, un deu, haver escollit aquest lloc- de la Universitat de les Illes Balears, a Palma, per reivindicar que el govern espanyol reclami l'oficialitat del català a la Unió Europa. Amb les regles del joc actuals, són oficials de la Unió Europa aquelles que decideixin els estats membres. Així, durant molts anys, el gaèlic (llengua pròpia d'Irlanda i oficial juntament amb l'anglès) no havia estat llengua oficial de la Unió perquè la República d'Irlanda no ho havia demanat. A partir del moment en què la República d'Irlanda va decidir que el gaèlic havia de ser llengua oficial a la UE, així es va fer.
No consider especialment acceptable l'actitud de determinades forces polítiques progressistes, que al Parlament europeu, posem per cas, poden signar manifestos a favor de l'oficialitat del català a Europa (cas del PSC-PSOE o de Podem), però que, formant actualment el govern de l'Estat, no han demanat oficialment l'oficialitat. Es veu ben clar que determinades actuacions parlamentàries només constitueixen accions de cara a la galeria, però que no tenen cap contingut efectiu. El mecanisme per implementar l'oficialitat d'una llengua, a Europa, és clar i llampant: ho ha de demanar un estat membre.
La norma més general és que cada estat membre demana a la Unió Europea l'oficialitat de la llengua que considera com a pròpia. Si n'hi ha més d'una, com és el cas de Bèlgica, l'estat membre pot demanar l'oficialitat de quantes consideri. En el cas esmentat, emperò, no hi ha cap llengua que sigui pròpiament la de Bèlgica, sinó que els valons comparteixen el francès amb França, els flamencs comparteixen el neerlandès amb els Països Baixos i l'àrea d'Spa comparteix l'alemany amb la República federal d'Alemanya. A qualsevol organisme del qual Bèlgica formi part, emperò, l'estat exigeix l'oficialitat de les tres llengües. Tal i com passa a Finlàndia amb el finès i el suec, ambdues llengües oficials d'aquella república nòrdica.
A Europa hi ha unes quantes llengües oficials de la Unió Europea que tenen menys parlants que el català (hi tenim, per exemple, el letó amb 1.7 milions de parlants, l'estonià, amb 1.5 milions, l'eslovac amb 2 milions, el lituà amb 2.8 milions, el maltès amb 0.5 milions, i el gaèlic amb 0.2 milions). Hi ha dues llengües que tenen un nombre de parlants aproximadament igual al que hi ha de catalanoparlants (ens referim al suec amb 10 milions de parlants i el txec amb 10.7 milions). Com es pot observar, que una llengua sigui oficial o no a la Unió Europea no té res a veure amb el nombre de palants, ni amb el volum de publicacions en aquesta llengua, ni amb la tradició literària, ni amb cap altra d'aquestes contingències.
Voldria, finalment, fer atenció a dos països que tenen unes xifres estadístiques que podem comparar amb les d'Eivissa. Em referesc a Malta (dins la Unió Europa) i a Andorra (fora de la Unió Europea, però dins els territoris de parla catalana). Malta és una illa una mica més petita que Eivissa (té 316 quilòmetres quadrats, mentre que Eivissa ne té 572, amb una població molt més gran (150.000 habitants per a Eivissa i més de 500.000 per a Malta). A diferència del que ocorre a Eivissa amb la llengua catalana, tota la població de Malta parla maltès. Tot i que a Malta no hi ha només una llengua oficial, sinó dues: el maltès i l'anglès. Com que és un estat independent i forma part de la Unió Europea, el maltès és llengua plenament oficial a la UE.
I ara anem cap a Andorra. En extensió, Andorra s'assembla encara més a Eivissa que no Malta (té 468 quilòmetres quadrats) i compta amb 79.000 habitants, cinquanta-un mil menys que Eivissa. Com que a Andorra només hi ha una llengua oficial (el català), se suposa que tots els ciutadans amb passapart andorrà són catalanoparlants. Cosa de tenir un estat propi, per cert. Així, idò, per a Euoropa, aquests vuintanta mil andorrans, si Andorra algun dia entra a la UE, comptarien més que no els deu milions de catalanoparlants que es distribueixen entre les Illes Balears, Catalunya, la Catalunya del Nord, el País Valencià, l'Aragó, Múrcia i l'Alguer. Si Andorra entràs a la UE i demanàs que el català fos llengua oficial, haurien de fer com han fet amb tota la resta. I, finalment, encara, sense sortir d'Andorra, hi hauria una altra opció: que qui entràs a Europa fos el Vaticà. A Andorra, a banda d'un president i un govern, hi ha dos coprínceps: el president de la República francesa i el bisbe de la Seu d'Urgell. En tant que copríncep, el Vaticà també podria exigir, si fes part de la UE, l'oficialitat del català. En qualsevol cas, diferents bisbes d'Urgell han demostrat que més val que siguin ells els coprínceps que no que ho fos qualsevol Borbó anticatalà (sia'm perdonada la redundància).