La notícia ha passat completament desapercebuda a la premsa espanyola, mentre que a la catalana (sense cap excepció) ha copat les portades de tots els mitjans escrits i s'ha fet present com a primera notícia a ràdios i canals de televisió. (Dit sigui entre parèntesi: cosa que demostra que Espanya i Catalunya viuen dos sistemes mediàtics completament diferents i clarament independents l'un de l'altre). La notícia és que el Comitè de Drets Humans de l'Organització de les Nacions Unides (ONU) ha condemnat Espanya per la violació dels drets polítics, en tant que diputat al Parlament de Catalunya, de Carles Puigdemont. Rebobinem: al desembre de 2017, després de l'aplicació de l'article 155 de la Constitució espanyola que, de facto, embargava l'autonomia de Catalunya, l'Estat va convocar eleccions al Principat. Les va guanyar la llista de Junts per Catalunya, encapçalada per Carles Puigdemont, des de l'exili belga. A l'hora de presentar la seua candidatura a la presidència de la Generalitat, emperò, hi hagué intervenció de la (in)justícia espanyola, i les cames varen fer fluixera a alguns membres dits sobiranistes de la mesa del Parlament de Catalunya, començant per les del president, i no varen investir Puigdemont president de la Generalitat. Hem de remarcar, aquí, l'actitud ferma i digna que hi va tenir el vicepresident Josep Costa. Posteriorment, fins i tot es va treure al president la condició de diputat. S'obria un meló espectacular, perquè posteriorment, des dels estaments judicials, es trauria la condició de diputat a un altre president de la Generalitat: Quim Torra.
Amb el pas dels mesos, molts s'arribaren a demanar si no seria millor que, directament, en comptes de fer-ho els electors, els diputats i els càrrecs electes en general els posassin els jutges. I així s'acabaria abans amb la comèdia.
Al mes de març de 2018, després de la vulneració de drets de Carles Puigdemont, es va iniciar la causa «Puigdemont contra Espanya» (gran títol! Però al món civilitzat és així: «L'estat de Tennessee contra John Walton», o «Christopher Smith contra l'estat de Nebraska») al Comitè de Drets Humans de l'ONU. Encapçalava l'equip d'advocats del president el prestigiós Ben Emmerson, i l'acompanyaven Nico Kirsch, Neus Torbisco-Casals, Gonzalo Boye i l'eivissenc Josep Costa, en tot moment actiu davant la vulneració de drets per part de l'Estat espanyol, especialment contra els polítics que han participat en el procés d'autodeterminació de Catalunya.
La resolució del cas «Puigdemont contra Espanya» ha estat clara i llampant: l'ONU condemna Espanya. Diu que l'Estat espanyol va vulnerar els drets polítics de Puigdemont, començant pel dret fonamental a representar els teus electors si ets elegit (segons marca ben clarament l'article 25 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics). La mateixa resolució deixa ben clar que cap estament de l'Estat espanyol no pot estar per damunt del fet que un ciutadà que es presenta a les eleccions sigui elegit. Remarca, així mateix, que, amb la decisió de la (in)justícia espanyola, no només es vulneren els drets del diputat electe, sinó que també es vulneren els drets de tots els ciutadans que varen posar una papereta amb la llista encapçalada per Carles Puigdemont dins una urna. Es vulneren, idò, els drets de més d'un milió de persones.
Al cap de pocs dies, la ministra Nadia Calviño, en una mostra de feblesa i de desesperació poc usuals, va dir que la sentència deia que Puigdemont havia d'anar a Espanya i posar-se en mans de la justícia espanyola per ser jutjat. Personalment, no puc entendre com una ministra s'atreveix a dir una cosa que és manifestament falsa, quan tothom pot consultar el dictamen del Comitè de Drets Humans de l'ONU, donat que és públic. Immediatament, un grapat de digitals publicaven l'enllaç directe amb el text del dictamen de l'ONU perquè no hi hagués cap dubte sobre el que deia, tot deixant la ministra en una posició lamentable.
Finalment, una de les coses que diu aquesta resolució de 15 de maig del Comitè de Drets Humans de l'ONU és que l'Estat espanyol ha de fer tanta publicitat com sigui possible de la sentència que el condemna, tot donant-la a conèixer a tots els àmbits polítics i socials, fent-ne públic el contingut i posant-lo a l'abast de tots els ciutdans del regne. I, per descomptat, insta Espanya a no repetir vulneracions dels drets polítics com les que ha patit Carles Puigdemont. I tants d'altres líders (tots d'una corda concreta i d'una ideologia determinada, per cert).