Benvolguts mestres, en una etapa en què, malauradament, existeix una tendència tan forta a la intromissió, des d'àmbits molt diversos, en la vostra feina, pens que s'escau una reflexió sobre el marc ètic en què s'ha de desenvolupar. La professió d'ensenyant és massa polida, massa interessant i massa important perquè determinades intromissions es puguin permetre. I també ho és massa perquè no ens obliguem a fer una reflexió sobre quins són els principis que han de guiar l'activitat educativa. En la feina dels mestres tothom hi vol intervenir: per començar, els poders públics, que, si més no en principi, la dissenyen. També hi volen intervenir els pares i les mares, tot sovent amb poc criteri i de vegades sense cap fonament. Hi intervenen, contínuament, els polítics. I els jutges. I tothom qui s'hi acosti, pel costat que sigui.
Tot plegat coarta extraordinàriament, de vegades de manera decisiva, la tasca dels ensenyants. I els professionals de l'Educació, empesos per tantes forces que intenten operar sobre el sistema educatiu, sovent es comporten com «canyes mogudes pel vent», emulant la feliç expressió del poeta Josep Carner.
Això passa, en part, perquè no existeix una ètica clara que fonamenti la tasca dels ensenyants. Com la tenen, per exemple, els metges. Recordem algunes de les coses que diu el Jurament Hipocràtic, que, des d'Hipòcrates, guia l'activitat dels professionals de la Medicina. Per exemple, «fixaré el règim dels malalts del mode que els sigui més convenient, segons les meues facultats i el meu coneixement, evitant tot mal i injustícia». El metge, idò, ha de fer sempre allò que consideri millor per al malalt, i ho ha de fer prevaldre, segons el seu enteniment, fins i tot quan xoqui amb allò que estableixin els poders públics o quan no s'avengui amb allò que diguin, posem per cas, els parents del pacient. L'enteniment del metge, a partir dels seus coneixements de Medicina, és al capdamunt, a l'hora d'enfrontar-se amb el guariment d'una persona.
Un parell de paràgrafs més endavant, en el mateix Jurament Hipocràtic, hi llegim: «Quan entri a casa no portaré un altre propòsit que el bé i la salut dels malalts». És a dir, deixaré tot el soroll ambient per centrar-me en allò que resulta bàsic, en allò que constitueix el moll de l'os de la meua professió. Per això, «la meua vida la passaré i exerciré la meua professió amb innocència i puresa».
Malauradament, els docents no compten amb res semblant al Jurament Hipocràtic com a guia per a llur professió. Però pens que, especialment en aquesta etapa que ara mateix transcorre, resultaria del tot necessari. Estam en plena discussió sobre si els pares i les mares han de poder o no marcar l'educació dels seus fills, en qüestions com ara l'educació sexual, l'educació en la igualtat de gènere, determinades activitats extraescolars, o fins i tot en el fet de preservar-los de teories demostrades científicament (com ara l'evolució de les espècies -davant el creacionisme- o l'escalfament global -davant els negacionistes del canvi climàtic). L'extrema dreta, sovent amb el suport de la dreta extrema, és partidària d'això que en diuen pin (o veto) parental, segons el qual els pares haurien de poder evitar que els seus fills rebessin determinats ensenyaments. El veto parteix, lògicament, de la ideologia dels progenitors, que, segons ells, ha de poder influir l'educació dels fills.
Què ha de fer, un ensenyant, quan l'administració, la pressió popular o d'altres circumstàncies alienes a la seua feina dins l'aula l'impel·leixen a fer coses diferents d'allò que el seu enteniment li diu que ha de fer? Els ensenyants de la regió de Múrcia, on el govern és favorable al pin parental, han de deslliurar els seus alumnes de l'educació sexual? Els han de preservar del coneixement de les teories de Darwin, si els pares són creacionistes? Els han d'amagar determinades opcions perquè als pares els repugnin? O han d'actuar «segons el seu enteniment» i fer allò que trobin que és més convenient per als seus alumnes, encara que això xoqui frontalment amb la voluntat dels seus progenitors?
Des d'aquesta columna, vull trencar una llança perquè la professió dels educadors, dels mestres, dels professors, dels docents, dels professionals de l'Educació compti amb quelcom semblant al Jurament Hipocràtic dels metges, que estableixi clarament que l'ensenyant actuarà, segons el seu enteniment, sempre posant el bé dels seus alumnes per damunt de tot (incloent-hi les disposicions de l'administració o la voluntat dels pares). Els bons mestres, tot sigui dit de passada, ho han fet sempre. Però no sempre ho han pogut fer amb la tranquil·litat i amb la seguretat necessàries. En puc donar fe.