Crec que la primera vegada que vaig veure escrit el terme ‘eretisme afectiu' va ser en un text en francès. En un clàssic de l'anticolonialisme, d'altra banda. Es tracta de l'assaig Peau noire, masques blancs (Pell negra, màscares blanques), de Frantz Fanon. Fanon era psiquiatre, i això li conferia un punt de vista molt interessant, en relació a la psicopatologia dels colonitzats. L'eretisme afectiu fa referència a la necessitat dels dominats de sentir-se estimats pels dominants. Dit d'una altra manera: ell havia observat, en coneguts seus de la Martinica o d'Algèria, que tenien necessitat de caure bé als francesos, de sentir-se valorats i reconeguts pels seus colonitzadors. És quelcom semblant al que ocorre, per exemple, en les dones maltractades. Moltes vegades, no només no denuncien els maltractadors, sinó que fins i tot tenen la necessitat que aquests individus se les estimin. I, si són maltractades, acaben considerant que en tenen la culpa i que, si fossin millors, els energúmens que tenen a la vora no les maltractarien.
En les situacions de colonialisme, hi ha molts fenòmens que, a països no colonitzats, si li ocorreguessin a un individu concret, serien considerats patològics. Però que, en afectar poblacions senceres, són vistos com la cosa més natural del món. Podríem parlar, en aquest sentit, de ‘patologies banals'.
A l'hora de documentar-me una mica més sobre la qüestió, vaig anar al Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (DIEC) i vaig buscar la definició d' ‘Eretisme'. Hi trobam dues acepcions. Una: «Exaltació de les propietats vitals d'un òrgan». I segona: «Hipersensibilitat d'una part del cos». El terme psiquiàtric no hi és recollit. I tampoc no es fa cap referència a la seua aplicació en el camp de la Psicologia Social, que és el que ara ens ocupa.
Frantz Fanon va estudiar Psiquiatria, i va exercir com a psiquiatre, inicialment, a Lió. En les seues primeres passes dins la professió, va comptar amb un mentor també digne d'esment: el doctor Francesc Tosquelles i Llauradó. Tosquelles havia nascut a Reus, i havia militat al Bloc Obrer i Camperol i al Partit Obrer d'Unificació Marxista, durant l'època de la República. A l'exili, es va doctorar en Psiquiatria, i va exercir a França durant tota la seua vida. Arribà a ser una referència dins l'àmbit de la psiquiatria, a la República Francesa. I va ser precisament Francesc Tosquelles qui va ser el mentor del jove psiquiatre Frantz Fanon.
Com a català, Tosquelles ja havia observat que existeix una psicopatologia dels colonitzats, que mostren unes actituds col·lectives que no es poden entendre fora de la colònia. Canviar de llengua davant algú que ve de fora, acceptar uns cossos funcionarials aliens al país (que sovent fins i tot arriben a odiar-lo de tot cor), trobar com a ben normal la dependència exterior serien considerats comportaments estranys en un francès, però són ben habituals en un ciutadà de la Martinica o de Còrsega. Totes aquestes actituds, certament, les havia observat Francesc Tosquelles entre els seus compatriotes. I va ser ell qui li va fer observar a Frantz Fanon que existeix una psicologia col·lectiva que mostra comportaments anòmals, de manera regular, en tots els casos de colonització.
A les Illes Balears vivim en una situació pràcticament permanent d'eretisme afectiu'. Tenim un president del Parlament (encara, a l'hora d'escriure aquest article) que presumeix de tenir el certificat C1 de Català, però que usa habitualment el castellà en les seues intervencions en tant que segona autoritat de les Balears (en contra del que estableix l'Estatut d'Autonomia, per cert). L'acompanyen cinc i dos individus que solen tenir exactament el mateix comportament lingüístic. I tots ells formen majoria amb un partit que va guanyar les eleccions i en el qual l'»eretisme efectiu» ha esdevengut, ai las!, marca de la casa.
I en pateixen tots els ciutadans que van al metge, a les dependències policials, als jutjats, a qualsevol tipus de finestreta pública i no es comporten com ho fan els de Sevilla, de Càceres, de Lió o de Roma, en les seues respectives demarcacions. I no saben, pobrets!, que per molt que es vulguin fer perdonar els orígens els amos no es portaran millor amb ells que l'energumen que apallissa la dona.