Un dels problemes més greus que sotgen qualsevol que es dediqui a la política, especialment si es fica dins una bombolla i no en surt, és la supèrbia. Es tracta, per descomptat, d’un pecat capital. La Bíblia els detecta molt bé, els pecats capitals o mortals. Són els que et poden portar, en extrem, a la mort. I la supèrbia n’és un. No hi entra directament la vanitat, però hi ha un punt en què la vanitat i la supèrbia poden arribar a ser completament indissociables.
Faig aquestes reflexions pensant en la nefasta gestió de la catàstrofe que ha sofert el País Valencià a causa dels aiguats (la riuada, les innundacions, la barrancà, que en diuen a València). S’ha de tenir un fetge com una rascassa per no haver dimitit, si hom és el president de la comunitat autònoma i passa el que hi ha passat. M’indigna, com a la majoria de la gent, qualsevol referència a la «catàstrofe natural», que naturalment ho és, si no va acompanyada a una referència al fet que estava avisada i que els poders públics competents varen tardar més de dotze hores a fer-se’n càrrec. De l’avís, perquè després de la gestió han passat dies sense fer res amb un mínim de trellat. Es tracta, com diu bona part de la premsa europea, d’una catàstrofe natural amb una gestió nefasta, que ha provocat, en el còmput de quan escric aquest paper, més de dos-cents morts. Qui no dimitiria i se n’aniria a fer recés espiritual en un monestir, posem per cas, si portàs això damunt la seua consciència?
L’interfecte, en comptes de fer el que pertoca, es dedica, ni més ni manco, que a intentar tirar fang a d’altres, tot mirant de sortir-ne indemne. Segurament es deu recolzar en la carronya pura de Manos Limpias, que no ha fet altra cosa que denunciar la directora de l’AEMET, que, vist des de la distància, sembla l’únic organisme que ha actuat d’una manera correcta. (I, entre parèntesi, em faig la pregunta: què té en la seua consciència, qualsevol jutge que accepta a tràmit una denúncia de Manos Limpias? Quina classe de jutge és el que ni tan sols li dóna resposta? Quin jutge amb un mínim de dignitat i d’ètica no la tiraria a la paperera sense ni tan sols llegir-la?).
La indignació valenciana ens ha portat unes imatges úniques des del moment en què va començar la transició a la democràcia: la d’una gent enrabiada que tira fang al president de la Generalitat valenciana, al president del govern espanyol i, per damunt de tot i de tots (sense que ningú l’hagi escollit), al cap de l’Estat, el rei d’Espanya. L’únic, per cert, que sortia en els titulars de la major part de la premsa internacional (com a mínim la que s’expressa en anglès, en francès o en alemany) com a focus de la indignació popular. Resulta evident que Mazón i Sánchez varen pensar que podrien anar a Paiporta i, ai las!, a Xiva sense gaires problemes si treien el santcristo gros, però la gent no distingia entre ells dos i Felip V a l’hora de llançar fang, d’altres objectes diversos, i insults a dojo. Equivocar-se així també és incompetència.
Com ho varen ser les desafortunadíssimes declaracions d’aquella ximple de consellera que va parlar superbament i amb altivesa hòrrea als familiars d’una part de les persones que han mort en aquests aiguats, quan volien veure-les a Fira de València, on s’havia instal·lat la morgue. Va mostrar la mateixa manca de sensibilitat i la mateixa supèrbia que han mostrat els seus caps en tot moment, en la gestió d’aquesta crisi.
Record que, quan hi va haver la torrentada de Sant Llorenç des Cardassar, també amb tràgiques conseqüències (a un nivell més petit), un vesí del poble, en passar per allà Felip V, li va oferir una granera i un poal, fent el gest que els ajudàs a treure fang. El superb, evidentment, va fer el gest de declinar l’amable invitació. No hi havia anat a treure fang, sinó a fer-se les fotos de rigor, que és el que ha indignat els valencians.
Contrasta aquest posat amb el del canceller alemany Gerhard Schroeder, en les innundacions a Baviera. L’home es va calçar unes botes de goma, es va posar la indumentària necessària per treure fang, i s’hi va posar, al costat de la gent. Sense guardaespatlles ni policies uniformats fent cap tipus de cordó, sense policies a cavall intentant aïllar el capitost de la fúria de la gent, al costat dels seus, patint amb els seus, fent costat als seus, posant-se al capdavant de la feina per arreglar la situació.
A València, han estat la Unió de Llauradors, els vesins de cada lloc i els milers de voluntaris que han omplert els ponts de la ciutat, buscant ajudar, enfangar-se, sofrir amb els seus, solidaritzar-se.
Lluny de tanta prepotència, de tanta supèrbia i de tanta incompetència letal.