Els sistemes d’avaluació de l’Educació a les Illes Balears han tornat a posar el crit d’alarma: els nostres alumnes tenen unes destreses deficients en dues matèries fonamentals: Llengua i Matemàtiques. Quan dic llengua, evidentment, em referesc a les tres que se suposa que haurien de dominar en acabar la seua formació obligatòria: català, castellà i anglès. Ja he explicat alguna vegada en aquesta mateixa columna que, en alguns dels sistemes educatius més avançats, com ara el noruec, la llengua i les matemàtiques tenen pràcticament l’exclusiva durant els primers anys de formació dels infants. Quan saben noruec, anglès i fer les operacions elementals en matemàtiques, ja poden entrar a tota la resta, amb una certa comoditat. Si no, es van pegant pals de cec sensse saber molt bé què es pretén ni on es pot arribar. I els infants han de saber-ho, per tal de poder seguir algun camí.
Centraré aquest comentari, sabent que estic deixant moltíssimes qüestions importants de banda, en alguns aspectes que pens que podrien contribuir a millorar les competències lingüístiques dels estudiants de secundària, a les illes Balears.
El primer aspecte passa per quelcom absolutament elemental: les llengües s’aprenen practicant-les. Si a un infant no se’l fa parlar en les llengües que ha d’aprendre, no les aprendrà. És del tot imprescindible, per exemple, que a les classes de Català, totes les intervencions siguin en llengua catalana. I a les d’Anglès, en la mesura en què això siga possible, també. A quart d’ESO, els alumnes d’Anglès haurien de poder intervenir normalment en anglès, sense gaires inconvenients. A Noruega, ja hi interenen sense problemes quan tenen vuit o nou anys. A les de la llengua pròpia del país, la cosa encara resulta més elemental. Mentre es permeti que els infants i els adolescents passin per l’escola parlant només castellà, el nivell de llengua no pot fer res altre que anar baixant. Fins trobar petroli.
En segon lloc, pens que s’han d’esmerçar molts esforços a fomentar la lectura. Generalment, qui als catorze anys ha esdevingut lector sol presentar unes destreses més elevades en qüestió de llengua. Qui no és lector sempre hi tendrà més dificultats. Fomentar la lectura, idò, resulta del tot imprescindible per millorar les habilitats lingüístiques dels nostres jóvens i adolescents. Som conscients de les dificultats de crear nous lectors, especialment si tenim en compte que avui dia hi ha titulats universitaris que no han llegit de manera regular en tota la seua vida. Teòricament, això hauria de ser del tot impossible.
Fan falta les lectures obligatòries, abandonades a molts centres? Si el terme «obligatòries» fa urticària, sempre es pot presentar una llista de lectures i deixar que els estudiants escullin. Però no es pot obviar la lectura. A quart d’ESO -per dir un nivell- ningú no hauria d’acabar el curs sense haver llegit (i haver demostrat que havia entès) quatre o cinc llibres (al marge dels de text, si encara en tenen, o si, havent rectificat l’error, ja en tornen a tenir).
En tercer lloc, pens que resulta del tot imprescindible tornar al que l’excèntric (però que sovent hi toca) Stephen King en diu «la caixa d’eines». Per poder desenvolupar normalment l’activitat escolar, els alumnes necessiten la seua caixa d’eines lingüística. Aquesta caixa d’eines està formada pel lèxic, la sintaxi, la morfologia. Uns alumnes que no fan mai anàlisi sintàctica no poden arribar a tenir un domini lingüístic normalitzat, ni tan sols adequat al seu nivell d’estudis. Ningú no pot ser escriptor, sense la seua caixa d’eines, diu King. Ningú no pot ser un bon estudiant sense saber sintaxi i morfologia, a més de tenir un vocabulari mínimament decent, hi podem afegir. I res de tot això -excepte potser una part del vocabulari- no s’adquireix de manera natural, ni es fa espontàniament, com qui no vol la cosa.
Com a consideració final, pens que els horaris que actualment es dediquen a les llengües, especialment els dedicats a Llengua Catalana, avui són totalment insuficients. Tenint en compte els resultats, s’haurien d’ampliar significativament els horaris de Català i d’Anglès (i deixar de banda la xuminada d’haver de fer les mateixes hores de Català i de Castellà, com si les dues llengües tenguessin la mateixa demografia, el mateix suport des del poder o el mateix impacte a les xarxes).