Lleó

Llorenç Villalonga ens va deixar algunes de les novel·les més destacades de la literatura catalana del segle XX. Entre elles, segurament una de les més recordades entre els lectors deu ser Bearn, on hi apareix un personatge, don Toni, que, en alguns aspectes, constitueix una mena d’alter ego de l’autor. Don Toni representa la petita noblesa rural mallorquina, en fase absolutament decadent, davant una societat nova que s’està constituint. Per això, malda per construir-se un pensament que l’allunyi d’allò que ja es troba completament periclitat i l’acosti, d’alguna manera, al nou món. En aquest sentit, mira de dotar-se d’una aura de lliurepensador (el contrapès a don Toni el representa la seua dona, més aferrada a la tradició). A la novel·la, Villalonga porta don Toni a entrevistar-se amb el Papa Lleó XIII, a Roma. Hi tenen una xerrada amb un caire eminentment filosòfic, sobre els canvis a la societat.

Lleó XIII va ser un papa prou destacat. A cavall entre el segle XIX i el segle XX (va ser el primer papa nascut al segle XIX i el primer papa mort al segle XX), va viure la unificació d’Itàlia (a la qual s’oposava fortament l’Església catòlica, però que ell, encara com a cardenal, va temperar notablement; potser per això va ser escollit papa posteriorment), i va ser creatiu a l’hora de fer avançar la doctrina de l’Església. Probablement, la seua encíclica més coneguda és Rerum Novarum, en què aposta per avançar en els drets dels treballadors, per una redistribució més justa dels guanys de la novella revolució industrial, i per la lluita sense contemplacions contra l’esclavitud.

La doctrina de Lleó XIII, i més concretament allò que s’expressa a través de l’encíclica Rerum Novarum constitueix la base sobre la qual s’assentarà la futura democràcia cristiana, un dels corrents polítics més influents al llarg del segle XX, avui, malauradament, obscurit pel populisme dretà més mancat d’escrúpols i d’ètica. Sense alterar l’estructura profunda de l’organització social -és a dir, des d’una perspectiva conservadora-, la democràcia cristiana opta per la defensa dels més desafavorits. Així, no basteix una política de murs davant la immigració, per exemple; ni una defensa a ultrança de les lleis del mercat, sense elements correctors per part dels poders públics. En l’esperit de la democràcia cristiana, hi ha la voluntat d’un món més just, a partir d’unes coordenades possibilistes. S’hi pot estar d’acord o no, per descomptat, però no podem deixar de banda que es tracta d’una ideologia amb uns fonaments morals inqüestionables. Més enllà de les baixes passions que tot sovent alimenten l’ànim a l’hora d’entrar a gestionar la cosa pública.

Lleó XIII va viure més de noranta anys i va ser papa més de trenta. Ha estat, idò, un dels papes més longeus dels últims segles. Va deixar una marca ben clara en l’Església, tot procedint a algunes actualitzacions necessàries. Ell sempre deia que la institució s’havia d’adaptar als temps històrics en els quals estava inserida, per tal de servir millor els seu propòsits, de tot tipus. Va marcar el tret de sortida d’una ideologia política cabdal en la Història del segle XX. I ha deixat, per tant, un record que segurament perdurarà en el temps.

Si els que es diuen catòlics li haguessin fet cas de manera generalitzada, sobretot aquells que tenien més poder, és probable que ens haguéssim estalviat alguns dels cataclismes sociopolítics del segle XXI. Com que es tracta d’una suposició ucrònica, qualsevol ens la pot discutir, però a mi em sembla d’allò més evident. Com era d’esperar, emperò, se li va fer un cas relatiu, i les onades revolucionàries i contrarevolucionàries varen passar per damunt de les reformes civilitzades i del diàleg lliurepensador a què aspiraven personatges com don Toni de Bearn.

Aquesta vegada hi ha hagut fumata blanca molt aviat, i ja hi ha nou papa, després de Francesc. Es tracta de l’americà (del nord) Robert Francis Prevost Martínez. Nascut a Xicago, capital d’Illinois i bregat a l’Amèrica del Nord i al Perú (té doble nacionalitat americana i peruana), serà el primer agustí a ser bisbe de Roma. Segons sembla, té un perfil continuïsta amb la línia del papa Francesc, juntament amb un tarannà dialogant i obert. A l’hora de triar el nom -constitueix una prerrogativa d’aquells que són escollits papes de triar també el nom que portaran durant el papat-, ha escollit el de Lleó. Lleó XIV. Voldria pensar que recordant el paper del seu antecessor nominal. Adequat per moure’s dins la selva que comanda.