Senyeres a les celebracions angleses

En l’àmbit del futbol anam veient, dia a dia, la importància dels símbols, tant en les celebracions com en les actuacions dalt el camp. La celebració de la lliga del Barça, amb Iñigo Martínez blandint una gran estelada va arribar pertot arreu. També a la Federació Espanyola de Futbol. El seleccionador estatal d’aquest esport, malgrat que el Kàiser d’Ondàrroa sigui el millor defensa del regne, no l’ha convocat. Perquè es veu que pensa que no sent els colors. Supòs que per al defensa basc del Barça també deu haver estat un descans. Així Espanya no dessagnarà tant els blaugranes.

Però no és a les exhibicions previsibles de símbols on vull anar a parar, sinó a aquelles que potser no es podien preveure tant. La primera va tenir lloc durant la celebració de l’última Champions femenina. El Barça partia com a favorit -mala cosa- i, finalment, va ser l’Arsenal qui se’n va emportar el gat a l’aigua. Si hagués guanyat el Barça, la presència de la nostra bandera nacional a la celebració hauria estat ben previsible. Però va guanyar l’Arsenal... i la senyera no hi va faltar. La va portar una al·lota de Felanitx, que havia jugat al Barça i que ara ha revolucionat l’Arsenal (que ha passat de ser un equip bastant mediocre a coronar-se amb el ceptre europeu): na Mariona Caldentey.

Arran dels mèrits contrets durant els anys passats al Barça, i durant els dos darrers anys a l’Arsenal, s’ha gestat tot un moviment perquè la pròxima Pilota d’Or sigui ella. Ho té difícil, perquè la que han escollit com a millor jugadora d’aquesta Champions (encara que el Barça no l’hagi guanyada) ha estat Aitana Bonmatí. Que, per cert, ja ha guanyat les dues últimes. Però es veu que la petjada de na Mariona a l’Arsenal ja ha esdevingut memorable. Idò bé, la felanitxera, durant la celebració del triomf del seu equip a la Champions, va mostrar amb orgull la bandera del nostres països, la bandera de la nostra nació.

L’altre equip anglès que ha usat la nostra bandera en la seua celebració victoriosa ha estat el Chelsea (en aquest cas masculí), en guanyar, al Betis, la Conference League. Durant la celebració, el jugador Marc Guiu també es va passejar fent la volta al camp amb la bandera dels Països Catalans (i de l’Aragó i de la Provença).

La internacionalització de l’esport juga a favor de la nostra visibilitat. Ara que, a Europa, tant el govern espanyol com els negociadors catalans fan curses a veure qui és més maldestre per oficialitzar el català; ara que, a Europa, el PP espanyol -i un reguitzell d’altres pepés- demostren que tenen un esperit lingüicida en contra de tots nosaltres; ara que a molts mitjans de comunicació es fa mans i mànigues per amagar la nostra identitat nacional; ara que passa tot això, les grans cites esportives constitueixen un aparador importantíssim per a la nostra visibilització col·lectiva. Hi contribueixen els esportistes que, sense embuts, sense reserves, sense vergonya al cor ni pèls a la llengua fan servir normalment la nostra llengua, la nostra cultura, els nostres símbols per anar pel món sense embuts ni entrebancs.

Hi contribueixen persones com Aitana Bonmatí, que sempre defensa i usa la llengua catalana amb tota normalitat (per exemple, en rebre la Pilota d’Or), Alèxia Putellas (que fa aproximadament el mateix), Alejandro Balde (que es manifesta a favor de la defensa del català, que ell usa amb tota normalitat), Íñigo Martínez (que tant participa en la Korrika Euskalherria, a favor de l’euskera, com duu l’estelada a la celebració lliguera del Barça), Mariona Caldentey (que no perd cap anell mostrant la nostra senyera a la celebració de la Champions de l’esquip de l’Arsenal) o Marc Guiu (que fa exactament el mateix, també sense empatx, quan el Chelsea guanya la Conference League).

Ara són molts i demà seran legió. I ens recorden aquells que feien els primers passets voluntariosos a favor dels seus països i les seues cultures. Com Joxe A. Iribar, porter de l’Athletic Club, sempre ferm en la defensa de l’autodeterminació d’Euskadi, o Oleguer Presas, aquell defensa del Barça a qui els de la Federació Espanyola de Futbol varen fer la vida impossible per mor de les seues idees polítiques. I, encara molt més endarrere, els mítics Gamper, Samitier i companyia, que hi posaren la primera espurna. En fi, sigui com sigui i vist des d’avui mateix, visca la Premier League!