El món volta i revolta com una gallina sense cap des que Donald Trump, president dels Estats Units d'Amèrica, s'ha posat a «governar» després de ser elegit per una indiscutible majoria de la gent del seu país. (Encara no ens han fet cas a aquells que proposam que, a l'hora d'elegir el suposat líder mundial -si així es reclama-, no haurien de poder votar només els americans, sinó que els altres també hi hauríem de tenir alguna cosa a dir). Dit això, posam en la figura de Trump tot el focus, però resulta evident que no actua sol, ni està sol, sinó que té tota una sèrie d'assessors, ideòlegs, companys de viatge i d'altres adlàters que, si fa no fa, pensen com ell. Suposant que algú sàpiga com pensa, o què pensa, Donald Trump.
La gran paradoxa del president americà és que arriba a la presidència com a abanderat de les classes populars, i en contra de les elits. Trump sempre s'ha presentat com un defensor dels treballadors, de les classes més desafavorides, dels americans pobres, que ho perden tot davant la voracitat del capitalisme, davant la piconadora de Wall Street. Aquest accent l'ha remarcat encara més Steve Bannon, el principal difusor del trumpisme a Europa. Bannon, en un acte en què també hi havia la primera ministra italiana Giorgia Meloni, ha reivindicat Gramsci (l'intel·lectual comunista italià més difòs, i segurament més sòlid) per dir que les seues propostes han de guanyar la guerra del relat, és a dir la guerra cultural, l'hegemonia. I, després de reivindicar Antonio Gramsci, ha fet una sòlida defensa del leninisme (fins al punt de dir, textualment, en un dels paràgrafs de la seua intervenció: «jo som leninista»). El mitjó s'ha girat d'una manera tan extraordinària que els sectors que clamaven contra la globalització i volien un món multilateral ja tenen un líder indiscutible: Donald Trump. Ara, als Estats Units, entre els intel·lectuals pròxims al Partit Republicà, Antonio Gramsci torna a estar de moda. Coses veurem!
Trump, emperò, no pot ser encasellat clarament dins cap ideologia, ni tan sols la de l'extrema dreta (com alguns fan tranquil·lament aquí, a Europa, sense cap tipus de solidesa en la seua anàlisi). I no ho pot ser perquè no actua com una persona adulta. Si la responsable de l'estadística del govern americà diu que les xifres d'ocupació laboral no són tan bones com el president havia previst, el president va i la despatxa. I, a més a més, fa tot el possible per denigrar-la. Com actuaria, posem per cas, un garrit de vuit anys que, per un moment, el posassin a la presidència dels Estats Units. Si l'amic que li ha pagat mitja campanya (i que, diguem-ho entre parèntesi, estigui o no malament del terrat, mostra un quocient intel·lectual inferior al necessari per anar normalment pel món) el critica perquè està perjudicant els seus negocis, parteix peres i s'ha acabat. Com faria un garrit de cinc anys amb el company que li pren un jugaroll. Avui s'emprenya amb qui siga i posa uns aranzels d'un vuitanta per cent, demà en treu el cinquanta per cent i l'endemà deixa la decisió per a la tardor vinent. Etcètera.
Donald Trump, per tant, no sembla actuar d'acord amb cap ideologia, ni amb cap idea. Actua de la manera més semblant possible a com ho faria un infant malcriat que ocupàs la Casa Blanca. Aquesta immaduresa, i ho dic sense prou coneixement de causa, no s'assembla a algun tipus de malaltia mental? No estan diagnosticats d'alguna manera els adults que mai no deixen d'actuar com a infants petits?
A l'altre cantó del telèfon roig, hi tenim, clarament -no fa falta tenir cap tipus de coneixement de psiquiatria per poder-ho veure- un psicòpata. Es tracta d'un tipus fred i calculador, que pensa que té una missió encomanada per Déu, i que ha de portar-la a terme, sigui com sigui. Un tipus que li diu sense parpallejar a un ministre armeni (pobre!) que «Rússia no té fronteres, sinó extensions», que envia els jóvens del seu país a morir a Ucraïna per una invasió que, a mesura que va passant el temps, es veu clar que només portarà dolor i agror al cor, que sacrifica el que sigui per allò que ell considera que el beneficia. I que ho fa sense que se li alterin les pulsacions, amb la major tranquil·litat del món. Això està tipificat, en el camp de les malalties mentals.
I m'he passat tot el paper sense dir res de Xi Jinping perquè la nomenklatura xinesa encara és tan opaca que només podríem intuir coses a través de la gestualitat del líder en les seues intervencions públiques. Molt lluny dels meus atreviments més arriscats.
Ha hecho un análisis tan simplista, que resulta vergonzoso hasta para usted